30/7/10

Avorrir-se pedalant per un circuit de cotxes


Les bicis han de rodar per circuits dissenyats específicament per a elles. La idea d’obrir una estona el Circuit de Catalunya a les bicicletes pot ser molt benemèrita, però no funciona. Una pista extraordinàriament ampla que converteix el pedaleig en un acte monòton i sense gràcia (amb revolts de 12 metres d’amplada, si no ets Rossi t’adorms), un asfalt massa abrasiu que agafa excessivament el pneumàtic impedint rodar fi del tot, l’absència de tota mena d’infraestructura per als ciclistes, tret d’unes dutxes, que impedeix que es faci una mica d’ambient (no hi ha ni un trist bar obert) i el limitat dels horaris (de 18.30 a les 22.00h els dimarts i dijous, a excepció de les setmanes que la pista estigui ocupada per motos o cotxes), fa que anar a rodar a Montmeló sigui molt poc interessant per a la majoria de ciclistes.
De fet, tret dels triatletes i alguns amateurs o professionals que vulguin fer sèries i aplicar estratègies d’entrenament concretes, per la resta pedalar pel circuit és avorrit. El que cal es que es facin algunes pistes més com la de Sant Joan Despí exclusives per a bicis.
Per cert, com que no està indicat un cop s’arriba allà, val la pena recordar que l’accés amb vehicle a l’interior del Circuit s’efectuarà per l’Accés Oest i es pot estacionar el vehicle a l’aparcament del pàdoc.

28/7/10

El Montseny sempre sorprenent: Gualba, Riells, Santa Fe, Santa Helena i Campins

El sector Est de la serralada del Montseny és un conjunt d’estretes valls que, encaixonades per petits serrats com la Serra Xica, la de Can Puig o la de Can Muntada, s’estenen entre la riera de Gualba i la d’Arbúcies i, muntanya amunt, convergeixen a Santa Fe. En l’extens i vairat territori del Montseny, aquesta zona destaca per fondalades humides i verdes tot l’any, rierols, torrents i fonts que sadollen un terreny molt porós a l’aigua (i del que n’emanen alguns dels manantials dels que en surten cada any milers d’ampolles d’aigua mineral) i un seguit de masos, com can Prat, que demostren l’antiga i fecunda petja humana damunt del territori.

Per anar en bicicleta aquest és un país agraït. A les boscúries frondoses les succeeixen prats d’una verdor gairebé perenne. Els camins, tot i que evidentment s’enfilen de valent, car dels pocs més de 200 metres de Gualba, arribem fins els més de 1200 del coll de Santa Helena, estan generalment en bon estat i la ciclabilitat és absoluta en tota la ruta.
Deixem el cotxe a Gualba. Al final del poble el carrer es bifurca, a l’esquerra diu Campins, per aquí arribarem al final del trajecte, a la dreta indica Riells i el parc del RACC. Anem en aquest sentit. Aviat deixeu el parc a l’esquerra i seguiu l’itinerari que indica Riells, seguint sempre el camí més fresat i deixant diversos trencalls a la dreta. No te pèrdua. Després d’un tram força costerut que es fa pesat si no esteu en bona forma, arribeu al coll del pla Magre. A l’esquerra teniu l’espectacular mas de can Prat, enfront (la passareu després pel darrera), can Berenguer, seguint recte en baixada sense cap perill. Encara haureu de remuntar un petit collet sense dificultat i, ja dins el terme de Riells, perdreu alçada fins arribar a la plaça i l’església (8.5 kms, 415 metres de desnivell), enfront de la qual surt del camí de terra que puja cap a Santa Fe.
Des d’aquí teniu uns primer 4 quilòmetres tranquils, fins deixar els corrals d’en Perarnau a dalt a la dreta. A partir d’aquí prepareu-vos per posar el plat petit i per gaudir d’uns paratges d’una bellesa esclatant. Al quilòmetre 14 deixeu un camí que surt a contrapèl per la dreta i al 16’4, davant dels Vimaners (reconeixereu la casa pels dos grans avets que la flanquegen) deixeu primer un camí a l’esquerra i, després de travessar un sot, agafeu a l’esquerra, deixant un que bé recte, i envolteu la casa. Des d’aquí una espessa fageda us portarà a Santa Fe (19 kms).
Agafem la carretera que baixa cap a Sant Celoni, aprofiteu per agafar aire. Un quilòmetre després trobem un trencall a la dreta asfaltat que porta a Fontmartina. Per entre un bosc espès pujarem fins el coll de Santa Helena, on hi ha unes grans antenes. SI el dia és clar la panoràmica val la pena de veure. Seguint en descens trobem aviat el trencall a la dreta que puja al Turó de l’Home i al davant el mirador de les Goaitadores. Una mica més enllà surt un ample camí a l’esquerra que agafem (23.2 kms). Ens porta en baixada fins el petit llac de can Viada. Davant del llac surt un camí a l’esquerra que hem d’agafar, deixant la pista principal. La pista fa un llarg flanqueig, ens porta a creuar el restaurant can Carbonell i arribem a la carretera de Santa Fè. La seguim avall un quilòmetre i trenquem a l’esquerra pel camí de can Dolça, que està marcat. Des d’aquí agafem el camí que ens porta a can Perepoc. En aquesta gran finca prenem les marques del GR 5 que ens menarà en un fort descens fins les envistes de Campins (32 kms).
A l’entrar al poble trobarem un trencall a l’esquerra que ens indica cap a Gualba. és un camí emporlanat que, en constants pujades i baixades, ens porta al cap de munt de Gualba, on tenim el cotxe. Seguim el carrer principal avall i el trobarem. La ruta és difícil pels quilòmetre si el desnivell, però no presenta cap complicació de caràcter tècnic. Amb una mica de constància no cal estar molt preparat per poder-la fer.
Dificultat. Alta. Distància. 38.00 kms Temps de pedaleig: 3h 30’ Desnivell.1300 metres. Cartografia: Montseny Partc natural (Ed. Alpina).

Publicat sl suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

27/7/10

OPINIÓ: Breviari del Tour 2010

La impotència d’Alberto Contador
Llevat de les dues crono, el guanyador del Tour només ha estat capaç de superar Andy Schleck quan aquest va patir una avaria, i no va ser capaç de passar de la posició 35èna a la contrarellotge de Burdeus. Un mal Tour per a Contador que ha guanyat, no pels seus mèrits, sinó perquè el luxemburguès encara està verd. El de Pinto haurà de millorar molt si vol guanyar el quart.
El futur d’Andy Schleck
Amb 25 anys és el corredor amb més futur. Això si l’any vinent és capaç de domar l’equip que muntarà amb el seu germà. Provocant ell mateix una absurda avaria de cicloturista (creuar la cadena més de compte) va demostrar que encara no ha arribat la seva hora, però quan toquin les campanes per ell potser tindrem un autèntic ‘cap’ del Tour com ho van ser Indurain o Armstrong i el dominarà amb autoritat.
Dolça amargor per a Samuel Sánchez
Va tocar el podi amb la cala de la sabata, però sabia que no podria superar a Denis Menchov, molt més ‘home tour’ que ell, a la crono final. Tot i així la quarta posició és un èxit digne de ser tingut en compte pels patrocinadors d’Euskaltel,que es mereix seguir a l’UCI Pro-Tour.
El feliç Joaquim Rodríguez
Si el ‘Purito’ hagués abandonat l’equip d’Echavarri fa anys potser hauria arribat molt més amunt, però amb 31 anys fer el primer Tour, estar entre els millors a la muntanya, quedar el 8è al final i guanyar una etapa diu de la gran categoria d’aquest corredor. El bronze al mundial i la victòria a la “Volta” han posat el ciclista de Parets al capdamunt de l’elit mundial. Qui diu que els humils i discrets no triomfen mai?
La insolència de Lance Armstrong
Quina necessitat tenia el millor ciclista de tots els temps d’acabar la seva brillant carrera professional enfonsat en la misèria i amb l’orgull ferit de veure com eren altres els aplaudits als Champs Elisées? Que no posi l’honorable feina de la seva fundació com a excusa, el que l’ha perdut és la seva petulància; una manera de fer molt impròpia dels nous temps que corren als Estats Units.
Pirineus per sempre
El centenari del pas del Tour per la serralada ha enfortit els lligams de la cursa amb ella. Malgrat la majestuositat dels Alps i la major diversitat de colls, els Pirineus són les muntanyes ciclistes per excel•lència. I així ho entenen tan els professionals,c om el públic i també els cicloturistes. La història escrita a les seves carreteres pesa decisivament.
Ciclisme i crisi
L’any vinent poden desaparèixer força equips si no troben patrocinadors. Es diu que Bouyges Telecom, Euskaltel i Caisse d’Épargne, com a mínim, no seguiran. No passa res si entren nous espònsors i es creen noves estructures. La irrupció americana (Radio Shack, Columbia, Garmin) i la de l’est (Katusha, Astana) ha suposat una renovació interessant. El que cal és fer el ciclisme atractiu pels patrocinadors. I això és una feina que han de fer entre tots (organitzadors, equips, televisions, federació), si no es vol acabar matant l’esport professional.

21/7/10

Diccionari nostàlgic dels Pirineus

La redacció d'esports de El Mundo.es ha realitzat un excel·lent treball per commemorar el centenari del pas del Tour pels Pirineus. Cliqueu aquí hi anireu a Diccionario nostálgico de los Pirineos. Llegiu-lo i copieu-lo, és un treball periodístic que tot bon afeccionat al ciclisme ha de tenir. Rigorós històricament, divers documentalment, amè periodísticament i amb un apartat bibliogràfic que val la pena conèixer.

Bahamontes i Anquetil al Tour de 1959 (Foto arxiu El Mundo)

20/7/10

OPINIÓ: L’hauria d’haver esperat?


El món de l’alta competició no és precisament un terreny abonat a la solidaritat i la companyonia. Hi ha molts interessos, sobretot econòmics, en joc i que l’atzar, en aquest cas en forma d’una absurda avaria pròpia d’un cicloturista, jugui una mala passada és un element que forma part de la competició en un percentatge petit, però existent.
En una cursa com el Tour on hi ha tota mena de tramposos per dopatge, i en un esport com el ciclisme on les sospites d’engany són per tot, l’atac de Contador a Schelck aprofitant, o coincidint, no jutjarem si hi va haver intencionalitat o no, amb la sortida de cadena de la bici del luxemburguès no crec que es pugui qualificar de joc brut. Són coses que passen a les curses i que formen part de la competició. No és que el corredor madrileny hagi tirat pel dret amb un ‘tot s’hi val’, és que l’avaria, la caiguda (tant de bo no n’hi haguessin) o la ‘pájara’,formen part de la competició. És més lícit el que ha fet Contador que el que va fer Cancellara de frenar la cursa per protestar pel ‘pavés’ aconseguint que els germans Schelck es reincorporessin al grup?

Rafael Vallbona

19/7/10

Fa cent anys que el Tour travessa els Pirineus, una epopeia de la modernitat del segle XX

Tal dia com avui, 19 de juliol, però de l’any 1903, Maurice Garin, ‘le petit ramoneur’ va guanyar la primera edició del Tour de França. Va ser un recurs publicitari del diari L'auto-Vélo i el recorregut va ser dissenyat pel director del mateix, Henri Desgrange. En aquella edició els ciclistes que abandonaven en una de les etapes els era permés de continuar prenent-hi part, tot i que, a partir d'aquell moment, ja no competien per a la classificació general. Això va permetre a Hippolyte Aucouturier guanyar dues etapes, tot i haver abandonat durant la primera.

El primer guanyador d’aquella edició de sis etapes, Maurice Garin, va treure gairebé 3 hores al seu perseguidor a la general, Lucien Pothier. Però, passada la novetat, les etapes completament planes aviat van cansar. L’any 1910 Henry Desgrange estava satisfet a mitges de com funcionava el Tour. El periòdic l’Auto, havia augmentat les vendes fins 200.000 exemplars diaris durant els dies que durava la prova i el nombre de participants havia augmentat fins els 150, dels quals 55 l’havien acabada. Però el guanyador, el luxemburguès Nicolas Franz, havia dominat de manera abassegadora tota la competició guanyant en sis etapes i traient emoció a la cursa. Desgrange buscava una fórmula innovadora per rellançar el Tour i va ser el seu col•laborador Alphonse Steines qui la hi va donar.
Algú li havia parlat de la regió de la Bigorre, als Pirineus. Era un lloc on la gent adinerada anava a prendre les aigües, però també era un indret que tenia unes impressionants rutes de muntanya d’una bellesa salvatge. La gent del lloc anomenava a la zona El cercle de la mort, perquè més d’una vegada s’havia dit que, a més de vaques i cavalls, els ossos ferotges també havien devorat algun granger. Hom parlava d’esquelets humans descoberts al mig de la muntanya. Aquests cols tant perillosos, però tant meravellosos a la vegada, eren L’Aubisque, el Tourmalet, l’Aspin i el Peyresourde.
Aquella primavera de 1910 Steines va visitar el lloc seguint instruccions de Desgrange. No cal dir que tots dos estaven convençuts d’avantmà que calia que el Tour travessés els Pirineus per donar una nova emoció i diversitat a la cursa. Després de prometre a les autoritats i ciutadans de la zona que l’organització del Tour ajudaria a construir una carretera digne de rebre tal nom, Steines va llogar un cotxe i un xofer a la població d’Eux Bonnes, al peu de l’Aubisque i per allà es va dirigir cap el Tourmalet. A quatre quilòmetres del cim una tempesta de neu va impedir que el cotxe seguís avançant. Però Steines va fer retornar el xofer al poble i ell va seguir a peu guiant-se només amb els pals que delimitaven el camí en cas de nevada. Diuen que va passar el cim amb enfonsat de neu fins la cintura. Quan a les tres de la matinada va arribar a Barèges tothom el donava per mort. Després d’escalfar-se i de recuperar-se, va posar un telegrama e Desgrange que deia: “He passat el Tourmalet. Molt bona ruta. Perfectament practicable. Firmat: Steines”. Al més d’abril es va presentar el recorregut de la vuitena edició del Tour de França que incloïa la travessa dels principals colls dels Pirineus. La vuitena edició de la cursa només va comptar amb 110 participants a la sortida.
La primera etapa de muntanya del Tour va començar a Bagneres de Luchon i va acabar a Baione després d’escalar el Peyresourde, l’Aspin, , el Tourmalet, el Soulor, l’Aubisque, el petit Osquich i unes quantes cotes més sense importància, total, 327 quilòmetres. Octave Lapize, que va ser el guanyador de l’etapa amb un quart d’hora d’avantatge sobre Lafourcade i que posteriorment també va ser el guanyador de la cursa, va franquejar el Tourmalet en segon lloc. En passar es va encarar als organitzadors i els va escridassar tractant-los d’assassins. L’etapa havia començat a dos quarts de quatre de la matinada i molts participants la van acabar ben entrada la nit i dalt dels cotxes. Lapize va trigar 14 hores en fer-la. El darrer classificat, Georges Cauvry, va trigar-ne 22 i va arribar a Baiona de matinada. L’organització, però, no en va desqualificar a cap.
El relat periodístic de les heroïcitats dels ciclistes de principis de segle XX pels camins dels Pirineus va atraure amb força el públic. El diari l’Auto, patrocinador de la cursa i que relatava dia a dia l’avenir de la competició, passava a vendre 300.000 exemplars cada dia. Ara bé, curiosament, i malgrat la duresa d’aquella primera vegada que es va travessar la serralada, la victòria de Lapize no es va decidir als Pirineus, sinó a les etapes planes que anaven cap a Brest i Caen.
Entre avui i dijous, els ciclistes que resten en competició reviuran l’epopeia que van inaugurar els seus predecessors fa just un segle. Respecte i honors pels herois de les muntanyes.

7/7/10

Descobrint la comarca natural del Lluçanès

L’altiplà del Lluçanès, a cavall de les conques del Llobregat i del Ter i de les comarques d’Osona, el Bages i el Berguedà, forma una de les comarques naturals amb més personalitat de Catalunya. Allunyada de les grans vies de comunicació, el territori ha sabut preservar unes formes de vida força coherents amb el medi ambient, si exceptuem els escandalosos abocaments de purins que han fet imbevible l’aigua de moltes fonts (consulteu abans d’omplir el bidó), i una cultura autòctona que ha apostat sempre per mantenir el patrimoni.

Tot i les nombroses rieres que esqueixen el territori, la dificultat física d’aquesta ruta de descoberta del Lluçanès que us proposem rau més en la distància que no pas en el desnivell, tot i que sigui prou important; per això proposem que, els cicloturistes més tranquils, dediqueu dos dies a conèixer aquesta bella comarca. L’itinerari transcorre tot per carreteres locals i comarcals amb poc tràfic i força ben conservades, un fet més a afegir a l’atractiu de l’excursió.
Situem el punt de sortida a Vic. Tant si hi aneu amb cotxe, com si hi aneu amb tren, preneu com a referència el recinte firal del Sucre, on no us serà difícil poder deixar el vehicle. Queda just darrera l’estació de RENFE. Agafeu la BV4316 en direcció a Santa Eulàlia de Riuprimer (7 kms). La pujada suau us permetrà escalfar, perquè el tram més fort, que us situa dalt l’altiplà del Lluçanès, són els 20 quilòmetres de la C-670 que us separen d’Oristà (27 kms). Les pujades més fortes es troben sortint de Santa Eulàlia i abans de divisar l’eix Transversal. A Oristà hi ha el mas on va néixer el cèlebre bandoler Perot Rocaguinarda. Paga la pena de fer-hi una volta pel centre. Hi ha cases amb llindes de pedra treballades, portals adovellats i finestrals gòtics del segle XVI al XVIII.
Per la B-433 arribareu a Sant Feliu Sasserra (32 kms), on podeu visitar la casa renaixentista del 1.611 seu del Consell i Jurats del Lluçanès, el que va ser govern de la Sots-vegueria del Lluçanès, i sense més dificultats, per la B-431 entrareu a Prats de Lluçanès, la capital de la comarca (41 kms). A més de notables viles d’estiueig, de Prats val la pena conèixer el Santuari de Lourdes i l’església de Sant Sebastià, amb magnífiques vistes del poble i dels voltants.
Sempre pujant de forma molt suau, per la C-154 i la Bv-4341 arribeu a Lluçà (49 kms). Aquest terme municipal, a cavall de les lleres de les rieres de Merlés (que fa bons tolls on banyar-se) i del Lluçanès, comprèn els pobles de Santa Eulàlia de Puigoriol i Santa Creu de Joglar, on anirem després. Ara atureu-vos aquí per visitar el monestir de Santa Maria, datat l’any 905, el monument més notable de la comarca. Seguint la mateixa carretera arribarem a nucli de Santa Eulàlia (54 kms), antic camí ramader, i trencat a la dreta per la BV-4342, a Santra Creu de Joglar (62.5kms). Haurem deixat a l’esquerra el desviament cap a Sant Martí d’Albars. Per la carretera BV-4653 anirem cap a Perafita (70 kms), una vila d’estiueig famosa pels forns que fan les exquisides i calòriques coques de vidre. A Sant Agustí de Lluçanès (77 kms) hi arribeu per la mateixa carretera en una pujada que, sense ser dura, a voltes es fa pesada. Però si teniu esma, no dubteu a pujar al santuari dels Munts, són uns 200 metres de desnivell fins un dels llocs d’aplecs més tradicionals de la comarca.
Per la BV-4608 aneu cap a Sant Boi de Lluçanès (82 kms). Són 5 quilòmetres de tobogans. Les cases del XVIII que conformen el nucli antic us ajudaran a trobar una ombra on reposar; tot i que ara be un tram de rodar ràpid seguit d’una bona baixada cap a Masies de Voltregà i Sant Hipòlit (97 kms). En 6 quilòmetres sereu a Manlleu (103kms) i per la B-532 entrareu a Vic (109 kms). Anant sempre rectes en direcció sud, de lluny ja veureu la silueta de l’antiga fàbrica del Sucre.
Dificultat. Alta. Distància. 109.00 kms Temps: A partir de 4h 45’ Desnivell.1639 metres. Cartografia: www.viamichelin.es @: www.ctrencada.net/llucanes

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

2/7/10

OPINIÓ: La il•lusió de cada juliol

Dissabte comença el Tour. Dissabte comencen les tres setmanes més trepidants de l’any, l’’únic moment en que el meu vell Sony Black Trinitron treu fum. Potser guanyarà Contador, amb el permís dels germans Schleck i de Cunego o Basso; Armstrong vendrà molt cara la seva pell,però són tres setmanes i aquí els anys pesen.
Podrà Joaquim Rodriguez guanyar una etapa l’any del seu debut?
Ves a saber que podran donar de si els ciclistes, no tinc preferències per cap.
El que m’agrada és el pilot, els colors, el brunzir d’abella dels pinyons, l’alegria de la caravana, els clàxons dels cotxes, les acceleracions de les motos.
El que si que sé és que els afeccionats gaudirem d’un dels espectacles més bells de l’esport. Des del primer dia pels carrers de Rotterdam; aviat hi haurà l’etapa del pavés, les grans clàssiques del Nord; després els Alps, els Pirineus, les contrarellotges, els pobles guarnits, de festa, amb tota una gentada esperant el pas de la Grande Boucle.
M’emociono només de pensar-hi. És la il•lusió de cada juliol. Potser pensareu que sóc una mica criatura; i què. Poques coses em fan tan feliç com anar en bicicleta.
Estic content pel començament del Tour. Només demano que ningú no m’aixafi aquesta il•lusió: ni fent trampes amb el dopatge, ni estafant l’espectacle amb el tacticisme ridícul de les ordre a través dels auriculars, ni alguna esgarrifosa caiguda.
Comença el Tour, la il•lusió de cada juliol. El guanyador serà un gran campió, un mite, però els del darrera seran uns herois. A tots ells els dic que no els defraudaré, els esperaré assegut al voral de la carretera digital. Cada tarda. Tres setmanes.