14/12/08

ESQUI: El Mirador del Pla de Llet, porta del Baridà



L’alta vall del Segre s’obre al coll de la Perxa, que divideix les aigües d’aquest riu i els de la Tet i, després de recórrer l’ample plana ceretana, es torna a encaixonar a partir de Sant Martí de Castells, avui un raval de Bellver. Entre aquest indret i el Pont de Bar, on el riu s’encaixona del tot definitivament abans d’obrir-se a la plana de la Seu d’Urgell, el territori forma la subcomarca del Baridà, que rep aquest nom del castel de Bar, centre de l‘antiga sotsvegueria del mateix nom. El Baridà el formen els municipis de Montellà i Martinet, Lles, el Pont de Bar i Cava (tots amb entitats municipals descentralitzades), a cavall entre les comarques de la Cerdanya i l’Alt Urgell. Pel sud el sector està tancat per la serralada del Cadí i pel Nord per la carena pirinenca que llinda amb Andorra.
La ruta que us proposem és, precisament, per una zona de la cara nord de les muntanyes que tanquen el Baridà, concretament a través dels boscos d’Arànser fins enfilar-nos al mirador del Pla de Llet, una de les més espectaculars balconades damunt del Cadí i, per afegitó, sobre bona part del Baridà.
Arànser (o Aransa) és un poblet d’una cinquantena d’habitants que forma part del municipi de Lles. Al seu terme hi ha l’estació d’esquí de fons del mateix nom, que no cal confondre amb la de Lles. L’excursió comença al peu de pistes, al refugi del Fornell (1.850m.). Aquí hi ha un bar i restaurant on, en acabar, podreu dinar per un preu raonable. Deixeu el cotxe a l‘aparcament i poseu-vos les raquetes o, si hi ha la neu suficient, els esquís de fons. Tot i que és una sortida agradable, a l‘hivern i amb neu és molt més espectacular i bella i, per contra, la dificultat no augmenta, al contrari, és més divertida.
Agafeu el camí ample que puja suaument en direcció al refugi de Prat Miró i les Pollineres. En 2 quilòmetres de caminar còmode arribareu al refugi de Prat Miró, un noble edifici de pedra situat en una plana des d’on hi ha una bona perspectiva de la Tossa d’Alp. Al davant del refugi hi ha una font i una taula per fer-hi pic-nic. Agafeu el camí que trenca a l’esquerra direcció Coll de Dalt, Font d’Aristot i Bescaran. Cal atacar-lo decidit perquè puja un bon tros. Al cap d’un quilòmetre dos cents (3,2 kms total) trenqueu a l’esquerra direcció coll de Queralt i Mirador. Planajareu 800 metres per dins d’un bosc fins sortir al coll (2.057m.), on deixareu un trencall a l’esquerra, per on després tornarem. Un cop passat l’ample plana, el camí remunta durant un quilòmetre més (al tram boscà hi pot haver força neu) fins sortir al Mirador del Pla de Llet (2.145m.).
El mirador està presidint per una esgarrifés monòlit col•locat amb motiu de l’aniversari de la reserva nacional de caça. Però si us podeu aïllar de la seva visió, les vistes sobre la paret del Cadí, que teniu davant mateix dels ulls, i la perspectiva de la vall del Segre que es perd a ponent, us reconfortarà i demostrarà que l’esforç ha valgut la pena. Un cop fetes les fotos, reculeu fins el coll i preneu el trencall que abans us venia a contrapèl i que ara ve de cara a la dreta. Hi dirà Coll de baix i Font Freda. En un quilòmetre sis cents arribareu a un trencall situat gairebé al fons d’un clot. Recte en 400 metres sortireu de nou a la pista principal de Prat Miró i d’allà en dos quilòmetres a l’estació i al cotxe (recomanable per a esquiadors poc experts). A la dreta seguireu baixant cap a la zona de Pedres Blanques per un preciós camí boscà que no sempre te neu en bones condicions per a esquiar, fins arribar al refugi del Fornell en 2’2 kms.
Dificultat. Amb raquetes baixa, amb esquís mitjana. Distància. 11.2 kms. Temps: 3h Desnivell.340 metres.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

9/12/08

No hi haurà vicepresidència catalana a l'espanyola

Finalment no hi haurà cap vicepresident català a la Federació espanyola de Ciclisme. Els representants de la Federació Catalana van votar en pes a favor de la candidatura que encapçalava Juan Carlos Castaño (ex president de la Madrilenya). A canvi han ovtingut dues ínfimes plaçes a la comissió delegada.
Rubèn Perís, president de la "Volta" a Catalunya i un dels dirigents més ben considerats a les institucions que regeixen el ciclisme internacional, finalment no ha estat escollit.
Resulta sorprenent l'actitut de la Federació Catalana, que ha prioritzat els interessos personals dels seus directius als col·lectius de tots els practicants del ciclisme a qui haurien de representar. Sense a penes capacitat d'incidir a la Federació Espanyola, el prestigi i eficàcia de la Catalana, ja de per si escassos a hores d'ara, seguiran caient en picat, un fet que està provocant que cada any hi hagi menys practicants (sobretot cicloturistes i btt) que tramitin la llicència.

28/11/08

Eleccions federatives: o la gestió o el ridícul


A la pròxima directiva de la Federació Espanyola de Ciclisme hi pot haver un vicepresident català, es tracta de Rubèn Perís, president de la “Volta” a Catalunya, una de les persones que més ha fet perquè el Tour travessi Catalunya l’any vinent, membre del consell directiu de l'Associació Internacional d'Organitzadors de Curses Ciclistes i membre del selecte club ‘UCI Pro Tour’. UN luxe, doncs, per al ciclisme català tenir a algú situat en una posició de privilegi al centre del poder esportiu espanyol.
Paradoxes de la vida, la Federació Catalana de Ciclisme no està decidida a donar suport a la candidatura de Peris. Amb evasives del tipus ‘ja ho veurem’, ‘no ho tenim clar’, o ‘cal respectar la pluralitat dels membres de la catalana’, l’estament federatiu del país demostra de bell nou que, per poc que s’ho proposi, la seva capacitat de fer el ridícul és pràcticament infinita.
A una setmana vista de les eleccions federatives, la indefinició de la Federació Catalana pot fer fracassar una opció que significaria gaudir d’una situació de privilegi al nucli dur de les grans decisions que sobre ciclisme es prenen a Espanya i que afecten tothom, car l’autonomia de les federacions territorials és més que relativa, no ens enganyem.
Si la Catalana no recolza a Peris amb tots els pronunciaments favorables escriurà un nou capítol de la seva ineficaç gestió dels darrers anys que està posant la pràctica del ciclisme en totes les seves facetes en una situació lamentable i que, entre altres circumstàncies, està portant a nombrosos cicloturistes, tant de carretera com de muntanya, a no renovar més la llicència federativa; una reacció més que justificada tenint en compte els nuls serveix que dona i l’elevadíssim preu en comparació amb altres federacions territorials.

16/11/08

Esquí de fons: aquest any si !!!



Observeu el bon aspecte de la Tosa Plana de Lles i els boscos d'Arànser (aqui a tocar del Pla de Llet), després de les nevades dels darrers dies. Les fotos són de dissabte 14 de novembre, i l'aspecte és immillorable. Hem tingut dos anys de molt poca neu, però tot sembla indicar que enguany si que ens podrem fer un fart d'esquiar pels camins i boscos dels Pirineus com ens agrada de fer cada hivern a molts ciclistes.
De moment ja hi ha dues cites concretades: 10 i 11 de gener Puigcerdà fons al coll de la Quillana, al Capcir, i 1 de febrer, la clàssica Marxa beret, enguany per fi amb homologació europea. Un cop hagueu desat les bicis, aneu posant a punt el vostre material de fons, la neu ja ens mulla els peus.

12/11/08

El zenit de dues vides


JOan Llaneras i Paolo Bettini hanposat el punt i final a les seves respectives vides professionals guanyant amb tot mèrit els Sis dies de Milà. Malgrat l'accident que el toscà va patir el primer dia, i que va fer témer per la seva integritat, els dos campions es van recuperar i, escalant posicions a la general cada jornada, han acabat guanyant la darrera competició del seu palmarès.
La seva llegenda trascendirà enllà del temps i per damunt de les glòries i le smisèries del ciclisme.

Pels boscos boirosos de la Llitera


A la comarca de la Llitera, a la Franja, en aquesta època de l’any anticicló vol dir boira. Però lluny de ser un inconvenient, pedalar entre la boira és un plaer que els que no són d’aquest país no coneixen. La boira tenyeix el territori d’un tel de nostàlgia i tendresa a l’hora que dona a la ruta una emoció incomparable. La Lliterana, marxa BTT que organitza l’Almacelles Pedal Club per camins de la comarca, és un excel•lent marc per descobrir aquestes sensacions.
La comarca de la Llitera és una de les quatre que conformen la Franja de Ponent, zona limítrof entre Aragó i Catalunya que forma part d’Osca per la divisió provincial de 1833, i on, per raons històriques, la presència del català és ben forta i present. La bicicleta de muntanya és un excel•lent mitjà per acostar-nos a la realitat d’un territori tan poc conegut com bell i amable.
Que ningú no pensi en paratges erms i monòtons. Camins entre sembrats, pinedes i alzinars d’un verd espès que contrasta amb l’ocre del camí, pistes com balconades amb vistes impressionants damunt el Montsec i els Pirineus i un parell de tallafocs d’impressió, són els alicients d’una ruta que surt d’Alcampell, per anar a buscar Tamarit, San Esteban, les proximitats de Peralta de la Sal i Baells. Els 59 quilòmetres i 1281 metres de desnivell, són alguns dels ingredients naturals que han fet de la Lliterana una clàssica de les terres de ponent.
Deixem el cotxe a tocar del camp de futbol d’Alcampell i ens posem a pedalar vers l’interior del poble, que travessem en direcció a la zona del Pla, circulant tothora entre camps de conreus. Al final dels camps busquem el redós d’una petita serralada que anem pujant i que ens mena a Les Cheses. Des d’allà la ruta baixa en direcció a la carretera de Tamarit, que travessem. Portant la mateixa minúscula serralada a la dreta busquem l’estany eixut de Queraltó circulant a trams o dins o a prop de la llera d’un torrent. Després de l’estany, un repetjó curt ens deixa a la zona de Las Forcas, a tocar de Sant Esteban. Ara agafem el barranc de Rue direcció nord i costa amunt fins arribar a la muntanya d’Alcanà, una delícia de verdor pedalar pels corriols que recorren la pineda, primer en baixada i després en ascens. En sortir del bosc cal parar atenció, doncs poc després hem de baixar pel tallafocs d’Alcanà i, si no teniu bons frens o la tècnica suficient, és millor baixar de la bici. El tobogan és de vertigen.

La ruta continua cap a Torres d’Alcanà, tot i que abans haurem de passar el tallafocs de Collbató, aquest cop de pujada: cames i coratge! Deixem el refugi forestal i seguim per una pujada llarga però molt suau des d’on gaudim d’unes vistes espectaculars. Un cop al Coscollar podem decidir si seguim cap a la serra de Baells (esquerra) o trenquem, ja en baixada, direcció a Alcampell de nou (la ruta quedarà en 43 quilòmetres).
Si fem la volta llarga seguim pujant direcció Cuatrecorz. Baixem després primer per una pista ampla i després per un corriol preciós en mig del bocs fins travessar Cuatrecorz i seguir direcció el barranc de Canalillo per un descens tècnic. Ull viu. Un cop al fons del barranc cap pujar cap al Tossal Gros direcció el castell de Mora. Llavors ja tornarem a ser a l’altra banda de la serra de Baells. Pugem de nou al Coscollar i, per fi ja en baixada, arribem a Alcampell. No és una ruta de grans desnivells, però el caràcter trencacames l’endureix. Ens hem guanyat el dinar. A Alcampell hi ha una correcta oferta gastronòmica. Al web www.agolpedepedal.com hi trobareu els track’s del GPS i informació complementària
Dificultat. Mitjana/Alta. Distància. 59 kms. Temps: 4h 30’ Desnivell.1281 metres.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

31/10/08

Volta al Cadí, pel parc de les roques aspres



Ara fa 25 anys es va crear el Parc natural del Cadí-Moixeró, un conjunt de serralades pre-Pirinenques caracteritzades per la roca calcària que li confegeixen un paisatge singulari una esquerpa orografia. El centre BTT de la Seu d’Urgell ha dissenyat un itinerari que volta el parc.
La ruta és llarga i requereix entrenament, per bé que les dificultats tècniques són mínimes i l’itinerari és molt segur. Tot està marcat amb senyals vermells i blancs. Són uns 234 quilòmetres i prop de 6.500 metres de desnivell acumulat de pujada que, per fer-ho assequible a tothom, hem dividit en quatre etapes d’una bellesa i espectacularitat inqüestionables. Al final de cada jornada hi ha taula i llit esperant-nos. A l’oficina de turisme de la Seu, turisme@aj-laseu.cat, us poden tramitar les reserves hoteleres. Més facilitats, impossible.
Primera etapa: La Seu d’Urgell - Molí de Fórnols. Sortim del Parc Olímpic de la Seu i, en uns centenars de metres, comença una pujada llarga i sostinguda per Cerc i el Ges fins el Mirador de la Trava (1.465m, 17’4 kms). La carretera és asfaltada, que sempre fa més còmode el pedalar. Des d’aquí baixem a Adraen i, passat el poble, trobem l’inici de la pujada a Torre del Cadí, la carena de la serralada, a 2.320 metres. La pujada és dura i llarga (13’5 kms) per una pista força pedregosa, però l’espectacular vista que hi ha a dalt reconforta de l’esforç. El descens és pel mateix camí fins la cruïlla. Un cop allà, baixant i planejant arribem a Fórnols, primer, i a l’allotjament de turisme rural El Molí de Fórnols, uns quilòmetres després, un bon lloc per acabar la jornada. Les cambres són polides, la gent que el porta és d’una amabilitat extraordinària i l’indret, enfront Port del Comte i la serra del Verd, convida a una passejada per desentumir bessons i quàdriceps. El gps diu que hem fet 62 kms i uns 1875 metres d’ascens
Segona etapa: Molí de Fórnols – Bagà. Remuntem la carretera local fins a Cornellana. D’allà, ascendim al coll de Jovell (1790m, 11 kms), sota la Torre de Cadí i amb el Vulturó vigilant. Davallem a Jossa per una pista vertiginosa i ens enfilem al Collell fent-nos un fart d’empènyer la bici pel sender pedregós que, paral•lel al riu de Serneres, s’enfila costerut fins el coll (1800m, 25 kms), just entre el Cadí i el Pedraforca. Si esteu cansats agafeu a l’esquerra i anireu a parar al coll de la Balma directament. Ara bé, la ruta baixa a Saldes voltant el majestuós ‘Pedra’ i fent aturada obligada al mirador de Gressolet (29’5 kms). La pujada al col de la Bauma (1545m, 46 kms) és tant pintoresca com feixuga. Sort que del coll a Bagà són 18 quilòmetres de rodar ràpid. Ha estat l’etapa reina, hem fet 64 kms i 1920 metres de pujada.
Tercera etapa. Bagà – Martinet. Jornada amb una sola dificultat, però quina! La pujada a Coll de Pal és preciosa, i a 2070 metres d’alçada la perspectiva del món i de la vida és molt més rica,però són 17’5 kms i 1275 metres que deixaran tocat amés d’un. Des d’allà, això si, la baixada per la Molina i Massella i la travessa de la plana de la Cerdanya per Alp, Bellver i Martinet és una delícia. Ens surten 56 kms i 1520 metres.
Quarta etapa. Martinet de Cerdanya – La Seu. Per la riba del Segre fins pujar a Toloriu (1215m, 11 kms) i d’aquí cap al coll de Jou (1375m), per baixar ràpidament cap a la capital mundial de l’acordió diatònic, Arsèguel (935m, 19’5 kms). Si esteu cansats, carretera i a la Seu en 18 kms. Si encara tireu, coll de Banses amunt (1450m, 36 kms) i descens cap a la capital de l’Alt Urgell, 52 kms i 1140 metres de pujada, segons el gps. Agraïments als amics de l’Almacelles Pedal Club.
Dificultat. Molt Alta. Distància. 234 kms. Desnivell.6455 metres.

Publicat al suplement Indrets de el Mundo de Catalunya
Properament editorial Cossetània editarà el llibre sobre la ruta
Fotos: autor i Almacelles Pedal Club

27/10/08

Volta a Menorca, la clàssica de les illes al tard



A Menorca la tardor no és ocre, és d’un blau tenyit gris de nostàlgia, d’un verd intens que amanyaga l’esperit i d’un gris perlejat pel sol que a penes besa ja obliquament les pedres talaiòtiques. Voleu millor paisatge per acomiadar la temporada de carretera? El que pels professionals és la cursa de les fulles mortes, el Giro de Llombardia, una prova carregada de nostàlgia per la temporada que acaba, pels afeccionats ho és la Volta a Menorca, des de fa vuit anys present al calendari el darrer cap de setmana d’octubre.
Retrobar-se amb amics i coneguts sempre és un plaer, fer-ho a Menorca un luxe. Per tot pegat l’Artur Sintes, director de la Volta i animador incansable del ciclisme menorquí, és un amfitrió immillorable. I si plou o venta, que voleu, som a la tardor!
Amb aquest esperit engrescat, però amb el temor de l’aigua, temor finalment infundat, dissabte a les nou més de tres cents participants s’arrengleraven nerviosos sota la pancarta a la plaça de l’ajuntament de Maó. Pedalar pel camí d’en Kane amb les finques esclatant en verd és un rar privilegi d’aquest indret mediterrani a mig camí d’orient. Després cap a Ciutadella, avituallament, gentada que es vol fotografiar amb el medalla d’or als JJ OO de Beijing, Samuel Sánchez, i la resta de professionals asturians convidats.
Una sorpresa impagable
La segona part va ser més dinàmica. Una deliciosa marrada per es Migjorn Gran i Es Mercadal va portar els ciclistes cap a la carretera de Fornells i la més agradable sorpresa d’aquesta volta, la pujada a Sa Roca, uns 900 metres amb algun rampot al 16%, i la travessa d’un espès i obac bosc per una carretereta rural recent reasfaltada que va trasnmetre a tots els participants l’autèntica ànima menorquina; l’equilibri de l’ésser humà amb la natura, la diversitat del medi i la necessitat de gaudir-ne preservant-ho. Potser mai la Volta havia estat tant a prop de l’essència de l’illa. Felicitats als encarregats de traçar la ruta i encoratjar-los a que cerquin camis d’aquest estil i facin pedagogia del que significa ser reserva de la biosfera entre tots els participants.

Diumenge el dia es va llevar més ufanós, tardoral, però serè. Calia temperar els ànims per pujar al Toro, i el temps hi va ajudar. Després cadascú va escalar-lo com va poder, és clar, però l’important era que tothom hi fes cap, al seu ritme, la duresa de la costa s’ho mereix. Són tres quilòmetres al 7, 9 i 10 % de promig i amb trams a l’11 i al 12.; una autèntica festa de la bicicleta contemplar el pas lent de la riuada de ciclistes. Després, de tornada a Maó, amb una animada fuetada de velocitat del grup capdavanter entre Torralba d’en Salor i Sant Climent,. una volta pels camins rurals de Sant Lluís, a tocar de l’aeroport, un lloc que ven pocs coneixen. Llàstima que calgui embalar de nou la bici i tornar al risc incert de l’avió, som tots tan feliços pedalant per Menorca.

Coses que no
Tot i que l’organització és molt curosa, hi ha certs tics que no canvien any rera any, i potser ja toca. Tractant-se d’una marxa controlada, cal preveure que potser un grup de participants, pels motius que sigui, no puguin seguir el ritme. Deixar-los abandonats a la seva sort és fer un flac favor al prestigi de la Volta. Cal preveure un cotxe que els acompanyi, o posar velocitat mínima a les normes d’inscripció.
La plaça des Born de Ciutadella és preciosa, però no és lloc per fe-hir un avituallament. S’hi pot passar fent un tomb per la ciutat, però no aturar-s’hi. Menjar, beure i pixar deixa residus, i la façana de l’ajuntament no és el lloc més indicat perquè hi restin. Lamentable l’espectacle de ciclistes asseguts sota les porxades del consistori i pixant pels racons; això per no parlar dels porcs que llancen els papers per terra perquè, tot i que no és excusa, l’organització a penes va preveure llocs on deixar la brossa. Un altre any, es fa la volta per Ciutadella i l’aturada al poliesportiu, que s’hi passa pel davant.

1/10/08

L'adeu dels herois


Així es van acomiadar Eric Zabel i Paolo Bettini del ciclisme professional. Mentre la selecció espanyola feia el ridícul diumenge al mundial de Varese, i ara tots els tiren els plats pel cap acusant-se mútuament, dos noms ja mítics del ciclisme dels darrers anys s'acomiadaven de la competició com fan els autèntics cavallers de llegenda: amb amistat, cortesia i cordialitat.
No se en què s'ha convertit el ciclisme professional els darrers anys. A hores d'ara potser ja no vull ni saber-ho, només faltava el retorn amb aire de revenja punyalera d'Armstrong per acabar-lo d'enverinar i convertir-lo, definitivament, en el mateix esperpent lamentable en que ja fa molts anys s'han convertit altres esports, però Zabel i Bettini eran potser dels darrers humanistes que quedaven a la carretera. Sort per a ells en el futur, els ciclistes d'arreu del mópn els recordarem cada vegada que sortim a la carretera. Si continuem amb l'afició a la bicicleta és, en part, gràcies a l'aurèola d'emoció i bons sentiments que projecten sobre nosaltres a gent com ells.

28/9/08

Sense èxit a Varese



A finals de 1972 la banda Chicago va editar el que probablement és un dels seus millors discos, Chicago V. Després d’haver publicat tres discos dobles i un quàdruple disc en viu, la banda semblava esgotada, però el talent prolífic de Robert Lamm (veu i teclats) va compondre una col•lecció de temes en un temps rècord que avui són clàssics del pop. És clar que la potència de la secció de vent de James Pankov i Lee Loughane, el wha wha diabòlic de la guitarra de Terry Kath i les percussions sincopades de Walter Paraxider i Dany Seraphine també ha fet que molts afeccionats al jazz el tinguin entre els seus discos històrics predilectes. Chicago V, gravat entre el 20 i el 29 de setembre de 1972, va arribar al número 1 d’àlbums pop i àlbums jazz de la prestigiosa revista Billboard.
L’any 2002 es va remasteritzar el disc (és a iTunes), que encara sona més potent, més contemporani i un punt més soul. Ni a Amy Winhouse, tot el seu mal caràcter, segur que no li hauria fet res haver posat la veu a temes que encara emocionen poderosament com ‘Saturday in the parc’, ‘State of the union’ o ‘A hit by Varese', el tema que obre el disc i que ja posa l’oient en situació del que vindrà.
Un dissabte de desembre d’aquell any vaig anar a la històrica botiga de discos Castelló del carrer Tallers, a l’entrada d’una escala fosca amb tuf de col barrejat amb el de resclosit, i em vaig comprar el disc; i durant els mesos següents el meu tocadiscos de maleta no va parar de retrunyi amb potència fins la saturació de l’altaveu, una i altra vegada, amb neguit, passió i tota la potència de que aquell pobre trasto era capaç de vomitar. es referís al músic Edgar Varese o a la ciutat, el tema sempre m'ha fet pensar en Varese, una ciutat enèrgica i vital, com tot el nord d’Itàlia ,i tot i que no he estat mai a la ciutat Llombarda,‘A hit by Varese’ és un tema que forma part de la meva educació sentimental.

Paolo Bettini va néixer dos anys després d’aquell dissabte d’hivern. Ha estat un dels millors ciclistes dels últims anys. Guanyador de dos campionats del món (2006 i 2007), or olímpic a Atenes (2004), tres copes del món (2002, 2003 i 2004), guanyador a Zurich, Donostia, Milan-Sanremo i Giro de Llombardia, el toscà ha imprès al convuls ciclisme de les darreres temporades el seu segell de qualitat, netedat esportiva i impagable simpatia que l’han fet guanyar-se molts seguidors. Encara no entenc com el seu equip gairebé de sempre, avui Quick Step, no li han volgut renovar el contracte, fet que ha precipitat el seu anunci de deixar la bicicleta.
Però abans de baixar-se de la Specialized, Paolo Bettini tenia avui una cita amb el campionat del món que es feia a Varese, a tocar del llac Como. Volia més que mai el seu tercer campionat del món, i a casa. No ha pogut ser. Ni ell ni cap dels favorits (Freire, Boonen, Valverde) no han pogut amb l’empenta d’un grupet on molts esperàvem que Joaquim Rodríguez pogués donar una medalla al ciclisme català. Finalment ha guanyat Alessandro Ballan, amb Daminao Cunego segon. El ciclisme italià te bons hereus de Bettini, però molts trobarem a faltar ‘il griglio’ a les curses com enyorem temes com els d’aquell Chicago V.

25/9/08

De Tordera a Tiana per la serralada litoral


Ja a primers de segle XX, quan el doctor Almera va fer els primer mapes geològics del Maresme, va destacar-ne dues característiques essencial: primer els relleus suaus degut al desgast del substrat granític, i segon les falles transversals que creen nombrosos cursos d’aigua perpendiculars a la serralada. Aquestes observacions són la fesomia de la comarca, des de la Tordera fins el Besòs. Travessar el Maresme en bicicleta de muntanya és preparar-se per constants pujades i baixades que acaben fent molt fatigosa la ruta.
La travessa es fa gairebé tota ella seguint el GR 92. Sortim de Tordera, on l’espectacle del mercat convida a quedar-s’hi. Per sort el camí cap als estanys està ben indicat i aviat, entre els bedolls i aiguamolls del riu, deixem el bullici i ens endinsem entre masos i llogarrets que, si no fos perquè som en un entorn molt humanitzat, no dubtaríem en qualificar de perduts. Però al Maresme perdre’s és impossible.
Vallmanya, amb la bella església de a sant Miquel, indica el començament de l’ascensió. Deixem els plans que ens han apropat a la serralada i ens endinsem a la part feréstega de la comarca, el massís del Nontnegre. El camí es fa dur i fosc. La pujada a l’ermita de l’Erola és de les que requereixen bones cames. Les pissarres ennegreixen el terreny, d’aquí el nom del massís. Les alzines s’ensenyoregen del paisatge; de sobte, el lloc d’Hortsavinyà, és un oasi pels poc avesats a la muntanya. Aquí hi ha el centre d’interpretació del Parc, som al moll de l’os del Montnegre i la pujada es suavitza. A partir del pròxim coll de l’Esplai i fins a Sant Martí de Montnegre, un bon lloc per aturar-se a fer un mos, els sols foscos i les alzines retorçades filtren la llum del sol tenyint-la d’uns verd gairebé gris, i es gaudeix tan com fent la vertiginosa baixada a Vallgorguina, en un Vallès amb regust a Maresme.
A partir d’aquí la llarga pujada cap al santuari del Corredor, dura i polsegosa, es fa per camins de granit antic i descompost. L’espessor del paisatge es va aclarint, però la bellesa no minva. El dolmen de la Pedra Gentil és un lloc d’aturada obligada, encara queda molt de camí i ben costerut. A partir de 450 metres ja som a l’altiplà, tot i que el santuari és a uns 600. Alguns masos notables per mida i bellesa surten a trobar el camí i l’esperit s’asserena. La Diputació ha ordenat l’àrea creant un espai per a menjar-hi, jugar-hi prop del santuari del Corredor.
Des del Corredor la ruta busca afanosament el mar. Aviat apareix intensa i potent la pineda mediterrània, símbol ineludible. Baixem fins el coll de Can Bordoi i remuntem immediatament cap a la Torrassa del Moro per baixar a sant Esteve del Coll, una urbanització d’una lletjor cruel ens porta cap al coll de Parpers i d’aquí, voltant una pedrera trista, saltem ara cap a sant Bertomeu de Cabanyes, una bella ermita romànica. El pujar i baixar de coll en coll fatiga enormement, sort que, just al davant del dolmen de la Roca d’en Toni, ja al terme de Vilassar de Dalt, el mar s’obre franc, serè i immens als ulls, amb el turó del castell de Burriac que l’emmarca per un costat i la pineda per l‘altre.
La baixada fins la creu de can Boquet és alegre, el paisatge canviat de la serralada litoral torna a sorprendre. Amagada pel bosc, l’ermita de Sant Mateu és una joia a descobrir. La baixada al coll de Font de Cera és ràpida i el turó d’en Galzeran, entre vinyes, és una anècdota que a penes mereix dos cops de pedal. Embafats per l’olor del raïm, davallen cap a Tiana. Al coll de la Conreria, amb la cartoixa de Montalegre als peus, la travessa del Maresme s’acaba.
Dificultat: Alta. Distància: 82’50 kms. Desnivell: 1950 metres.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

22/9/08

XIV Volta a la Cerdanya: Pels camins del contraban




Als durs anys de la postguerra, els oblidats i difícils passos de muntanya de l’Alt Pirineu, entre Catalunya i Andorra, es van convertir en un territori de llegenda on s’hi ha escrit pàgines èpiques de les lluites dels maquis, de les columnes de fugitius del franquisme primer i del nazisme després i, a partir dels anys seixanta, del contraban de tabac, licors i tota mena de productes de consum provinents d’Andorra. Aquest va ser l’escenari escollit per Probike per organitzar la XIVèna edició de la ja popular Volta a la Cerdanya, una clàssica a cavall entre l’estiu i la tardor amb un nom que ja és un genèric, doncs sovint, com en aquesta edició, ni tan sols no es trepitja terreny cerdà.
Enguany el punt de sortida ha estat l’estació d’esquí nòrdic de Sant Joan de l’Erm, un indret d’una bellesa incontestable i que disposa d’una logística perfecta per una activitat d’aquesta mena. El xalet de la Basseta, a 1.727 metres d’alçada te tots els equipaments i serveis que hom pot necessitar tant per la pràctica d’esports de muntanya com per una simple estada de descans i gaudi en un entorn privilegiat. A més, el personal que l’atén, amb en Miquel al capdavant, són la millor garantia d’un servei esmerat, econòmic, amable i de qualitat.
L’escalfor de la llar de foc és un fre a l’hora d’anar-se’n a dormir, cal llevar-se a les cinc del mati, ens esperen 100 quilòmetres i 3.000 metres de pujada; per sort, contemplar la sortida del sol des del coll de Seix, a tocar dels 2.000 metres us assegurem que paga amb escreix les matines i el primer esforç, de nit i en fred, per remuntar els 200 metres de desnivell primers. És una sortida dura, que es complica per la dificultat d’orientar-se tot i el road book. Ja de dia i damunt pista, les ascensions als colls d’Ares, Laquell, Aubaga, les bordes de Setúria fins el mític Port de Cabús, frontera entre Andorra i la Vallferrera, essent dures, reconforten els ciclistes pels espectaculars paisatges que es travessen i les al•lucinants vistes que es contemplen. Poques rutes d’alta muntanya en bicicleta tenen uns paisatges tan preciosos.
És clar que la llegenda també hi fa, a les històries de maquis i contrabandistes s’hi afegeixen les tèrboles circumstàncies que envolten l’afer dels assassinats de Tor per las propietat de la muntanya. Creieu-me que travessar aquest poble fa una basarda especial i gens gratuïta.
La ruta descriu una gran volta a bona part del parc de l’Alt Pirineu. Després d’un tram d’orientació complex que evita voltar tota la Vallferrera, l’ascensió al coll de So i al de la creu de Bedet encara de nou els ciclistes, ja força fatigats, cap a la vall de Santa Magdalena i Sant Joan. Quedarà encara una segona etapa pels pobles i llogarrets del Port del Cantó, a l’abast dels més forts. Els altres tenen un regust dolç, tot i la fatiga, d’una jornada pletòrica de bicicleta de muntanya i natura exuberant.
La ruta pels camins del contraban evoca uns temps difícils, on la natura protegia i amenaçava a la vegada, quan la vida era més dura i la lluita per la supervivència sovint passava per saber trobar la pista bona entre valls i colls de l’Alt Pirineu.

7/9/08

Tornarem a pedalar per Menorca


Després d'alguns anys d'absència, el darrer cap de setmana d'octubre, dies 24, 25 i 26, El Tourmalet tornarà a participar a la Volta Cicloturista Internacional a Menorca. Si a la bellesa natural de l'illa hi afegimn el bon estat de la majoria de les seves carreteres, fantàstiques poer als rodadors i 'classicòmans', l'extraordinària organització dels amics de l'Associació de Cicloturisme de Menorca, amb Artur Sintes al capdavant, i el bon ambient, al que contribueixen la participació d'agluns famosos ciclistes com serà el cas enguany del medalla d'or als JJ OO Samuel Sánchez, la cita amb la prova menorquina és una forma magnífica de tancar la temporada.
Seran dues etapes, la primera de 113 quilòmetres i escassament exigent, però on es roda ràpid, i la segona de 67 amb la pujada al 'terrible' Monte Toro, tres quilometres de rampes entre el 10 i el 12 per cent sostingut. Després, ja se sap: una visita inexcusable a qualsevol dels vestigis de la cultura Talaiòtica, una caldereta, una mica de platja si fa bo, retrobar els amics, gaudir de l'exquisida bellesa de Menorca, comprar uns formatges i una mica de sobrassada de bufeta (total, com que ja tanquem la temporada...) i acomiadar-se de nou de l'illa, amb un nus d'enyor al coll, diumenge a la tarda, quan 'el sol es pongui per Ciutadella', com diu el poema de Vicent Andrés i Estellés.
El Tourmalet te l'honor d'haver estat el primer participant inscrit de la història de la Volta. Per això, tornar a la vuitena edició per gaudir d'una prova que està consolidada i prestigiada, fa encara més il·lusió.
Ja podeu fer la inscripció a www.ciclomenorca.com. Al·lotes i al·lots, ens veiem a Menorca aquesta tardor!

Bella i dura, la Volta a la Cerdanya ens espera


El cap de setmana del 20 i 21 de setembre, PROBIKE CLUB organitzarà la XIV Volta a la Cerdanya’08, una marxa per parelles que se celebra per les terres de l’Alt Pirineu.
Aquesta edició, la XIV Volta a la Cerdanya, ens portarà per territoris despoblats i salvatges, a cavall entre el Pallars i l’Alt Urgell. Passarem per camins de contrabandistes i valls amb històries de cruentes revenges.
En total uns 200 quilòmetres i més de 6.000 metres de desnivell acumulat aproximadament, en dos dies gairebé sense trepitjar asfalt.
L’itinerari dels dos dies es desenvoluparà amb un llibre de ruta, amb algun tram d’orientació, on se us facilitarà un petit mapa de la zona per poder arribar al següent control.
Les dues etapes tindran com a seu, de sortida i d’arribada, el refugi de la Basseta de Sant Joan de l’Erm, paradís d el'esquí nòrdic situat dins del Parc Natural de l’Alt Urgell al voltant de l’antic santuari d'aquest nom. El tipus de recorregut fa que per seguretat, accidents, pèrdues…, sigui necessari participar en parelles. És aconsellable anar sempre junts i obligat signar els controls de pas conjuntament.
L’abandonament també es fa per parelles. En cas de voler continuar un de sol, caldrà afegir-se a una parella que vingui darrera.
La Volta a la Cerdanya, una cita clàssica i estimada pels ciclistes, és també una de les proves més dures tant per l'exigència física com tècnica. Només acabar-la ja és un èxit, però participar-hi és un dels plaers més grans que us pot aportar la temporada. Una organització impecable, un recorregut d'una bellesa enorme i un ambient inmillorable fan de la Volta a la Cerdanya un referent ineludible per a tot ciclista de muntanya.
El Tourmalet us explicarà, patint-la des de dins, el que serà aquesta catorzèna edició.

21/7/08

El Cadí, un gegant majestuós




Amb en Jordi Ferré, el primer dia, i en companyia dels amics de l'Almacelles Pedal Club la resta del trajecte, hem pujat els camins que a voltes semblen impossibles de les imponentes moles rocalloses de la serralada del Cadí Moixeró.
Ben aviat en tindreu la crònica d'aquesta ruta de més de 220 quilòmetres i 7.000 metres llargs de desnivell acumulat. Una ruta tan dura com bella i tant exigent com espectacular, que tensa la musculatura a la vegada que obre la ment.
Natura, art, història i llegenda; tot és als quatre vents dels camins del Cadí.

22/6/08

Pedalant per Aigüestortes





Resum del llibre 'VOLTA AL PARC D’AIGÜESTORTES EN BTT, Un recorregut pels Pedals de Foc ®' que publicarà properament Cossetània edicions en català i Lectio en castellà.

La volta al parc d’Aigüestortes en bicicleta de muntanya, coneguda popularment amb el nom de ‘Pedals de foc’ és una ruta que ronda de el Parc Nacional d’Aigüestortes i Llac de Sant Maurici travessant la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà en un recorregut d’uns 219 quilòmetres de distància i prop de 6.000 metres de desnivell de pujada. No és un simple passeig, però, en poder-se fer en vàries etapes, és una bella aventura a l’abast de qualsevol ciclista una mica entrenat.
La ruta és una aventura personal i esportiva que permet descobrir una de les zones més belles i inhòspites dels Pirineus. El resultat no decep a ningú. Volant per damunt de colls a més de 2.000 metres i lliscant entre valls obagues i indòmites, els pensaments del viatger porten les rodes de la bicicleta cap al territori que anhela: l’experiència, l’afany de superació, la descoberta del país i aquelles sensacions que omplen la ment i revifen sentiments oblidats com la soledat entre les muntanyes, l’assossec de trobar refugi en plena tempesta o el plaer d’arribar dalt d’un coll.
El parc és un dels dotze que té la categoria de Parc Nacional i l'únic que hi ha a Catalunya. Gran part del territori es situa per damunt dels 1.000 metres amb pics que superen els 3.000. La zona interna es troba als municipis de Vall de Boí i Espot. A Boí hi ha la vall del riu de Sant Nicolau i la capçalera del riu Noguera de Tor. El riu de Sant Nicolau forma uns meandres de sediments dipositats sobre antics llacs glacials. A Espot hi ha el riu Escrita i l'estany de Sant Maurici. El llac es troba sota els imponents Encantats, una de les imatges característiques del Parc.
La zona perifèrica, per on transcorre la ruta ciclista, inclou els municipis de Vielha e Mijaran i Vilamòs a la Vall d'Aran; de Vilaller i Vall de Boí a l'Alta Ribagorça; La Torre de Cabdella al Pallars Jussà; i Espot, Alt Àneu, Esterri d'Àneu, la Guingueta d'Àneu i Sort al Pallars Sobirà. En aquesta zona perifèrica s'hi troben indrets de gran bellesa i valor naturalístic, com el bosc de la Mata de València, les valls de Gerber i Cabanes, el circ de Colomers, el circ de Tord, el circ de Saboredo, la ribera de Valarties, els estanys de Cabdella o el pic del Montardo.
Els 219 quilòmetres de la volta al Parc d’Aigüestortes en bicicleta de muntanya transcorren tot ell per zones d’alta muntanya, climàticament complexes i orogràficament dures. Sense ser un recorregut inabastable per a un ciclista mig si que és físicament exigent, sobretot si es fa carregat. Cal anar-hi en el millor estat de forma possible i preparar-lo fins el darrer detall com un autèntic repte. Que ningú no es pensi que és com una sortida de diumenge, per molt que es faci amb els amics. Un cop acabada l’etapa cal descansar i recuperar forces, car l’endemà n’hi ha una altra més difícil i tot potser.
Per la disposició dels albergs, cases rurals i hotels, la travessa es pot fer en cinc etapes que van dels 57 quilòmetres la més llarga als 25 la més curta. A partir d’aquest model es pot preparar la ruta en els dies que hom disposi, o segons les forces que es tinguin. Les etapes bàsiques són:
1a etapa: Conangles-Iran
Distància: 41,40 km
Desnivell de pujada 950 m
Desnivell de baixada: 1.150 m
2a etapa: Iran-Espui
Distància: 57,20 km
Desnivell de pujada: 1.640 m
Desnivell de baixada: 1.700 m
3a etapa: Espui-Son
Distància: 55,30 km
Desnivell de pujada: 1.440 m
Desnivell de baixada: 1.376 m
4a etapa: Son-Montgarri
Distància: 39,72 km
Desnivell de pujada: 1.125 m
Desnivell de baixada: 905 m
5a etapa: Montgarri-Vielha
Distància: 24,80 km
Desnivell de pujada: 325 m
Desnivell de baixada: 1.000 m
Si s’opta per fer la travessa en 4 etapes el més pràctic és ajuntar la quarta i la cinquena, fent des del poble de Son fins a Vielha d’una tirada, per bé que es pot parar a menjar i a reposar a Montgarri, un paratge d’una bellesa extrema que val la pena ser admirat amb una mica de calma. Pels que estan realment forts i admirar el paisatge no els commou, es pot fer la volta al Parc d’Aigüestortes d’una tirada, és la ‘Pedals de foc non stop’, una prova de BTT que es corre els dies 28 i 29 d’aquest més.
La ruta organitzada
La ruta es pot fer per lliure aturant-se allà on a un li convingui sempre i quan hi hagi lloc; però el més pràctic és inscriure’s al programa Pedals de foc al telèfon 973 64 36 22 o al web www.pedalsdefoc.com. Previ disseny de les etapes segons la vostra forma, Pedals us facilitarà un mapa, un llibre de ruta, s’encarregarà de reservar-vos llit i taula, de rescatar-vos si cal i de traslladar-vos la bossa amb la roba al final de cada etapa. A més, en acabar, us lliuraran un mallot commemoratiu de l’aventura.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

16/6/08

Ciclisme a l’americana


El ciclisme és un esport molt practicat als Estats Units, aquí es va inventar a meitats dels setanta la bicicleta de muntanya i, en bona part, l’èxit innegable en tots els aspectes de la seva difusió internacional, ha estat deguda a la popularitat de que va gaudir des del primer moment en aquest país. Però no és menys cert que els set Tours de Lance Armstrong han contribuït a difondre força el ciclisme de carretera als USA, fent que el nombre de practicants augmenti considerablement any darrera any. Pot convertir-se el ciclisme nordamericà, amb diners de la televisió i els patrocinadors, marques potents (Trek, Specialized, Cannondale) en la plataforma per salvar l’agònic i desprestigiat ciclisme?

Per les carreteres californianes
És cert que cada any són més els cicloturistes nordamericans que venen a Europa a fer un viatge en bici pels Alps o els Pirineus seguint la ruta de les gestes del seu antic ídol; les empreses organitzadores d’aquesta mena de viatges així ho constaten. El nombre de seguidors de les curses, sobretot el Tour tant en directe com per TV, augmenta també als USA, així com les tirades de les revistes i el nombre de practicants que hom pot trobar-se un cap de setmana qualsevol per les carreteres.
De moment, perlar de ciclisme de carretera als USA és, sobretot, parlar de Califòrnia i Nova York. A l’estat més ‘mediterrani’ de la unió, pel clima i les formes de vida, el ciclisme de carretera està agafant fort. La volta a Califòrnia (shows com el de Cipollini enguany a banda) està creant afició i acostant els grans equips i corredors al continent americà. Pel que fa als usuaris, els voltants de San Francisco i Los Angeles són els llocs on en trobareu més. Les carreteres planeres prop del mar són les més transitades per uns ciclistes acostumats a pocs desnivells i sortides curtes però molt explosives. Les banyes de triatló s’imposen. Però cada dissabte (és el seu bike day) hi ha més gent que s’enfila cap al National Forest (un Collçerola però amb alçades de Montseny a tocar de L.A.) o els turons més baixos, però amb alguns colls durs al voltant de la badia de Frisco, per acostar la seva pràctica del ciclisme a les tendències europees, diguem-ne.

I pel Central Park a Nova York
A Nova York les coses són diferents. La dificultat de trobar bons llocs per circular en un radi acceptable són molt complicades, però els ciclistes locals no defalleixen, perquè tenen en la carretera que volta el Central Park un circuit magnífic i sense cotxes. Proveu d’enganxar-vos a un dels nombrosos grups que circulen un diumenge al matí, ganivet a la boca, amb el 52 davant i el 12 com a molt al darrera sense aturador i veureu el pa que s’hi dóna. I ull, que sembla pla, però hi ha un parell de costes que s’enganxen.
Les bicis de carretera dels americans són americanes, només faltaria. Trek i Specialized són les reines; Canondale va per darrera i algunes marques de paternitat desconeguda per un pobre europeu esquitxen notablement els grups. Ara bé, no és rar trobar-se més d’una preciosa Cervélo de gama molt alta i alguna Colnago, Pinarello...i Orbea, una marca que te molta sortida als USA.
No perdem de vista el ciclisme americà, busquem punts d’encontre amb l’europeu. Ensenyem el que sabem amb honestedat i aprenguem amb modèstia, sobretot ara que el futur de l’esport està tan posat en dubte; ningú millor que ells saben com organitzar competicions, franquícies, campionats...en Gasol ho sap molt bé.

10/6/08

La bellesa infinita



Luchon
No sóc Octave Lapize, ni estic corrent el Tour de 1910, però ara mateix, estirat al llit del simpàtic hotel Le Relais Aspois, a Gurmençon, sento un cansament infinit, gairebé tant com la bellesa dels paisatges que he recorregut en bici, els mítics colls del ‘cercle de la mort’ dels alts Pirineus: Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor i Aubisque. Tampoc no he cridat ‘assassins’ als amables organitzadors de la Luchon Baiona (només els faltaria, pobres!), perquè sóc aquí perquè he volgut, perquè les carreteres d’avui no són els camins de cabra de fa un segle i perquè les bicis de carboni que portem ara...uf, ni les compareu amb les que portaven els herois mítics dels primers anys de la Grande Boucle.
Però ni materials lleugers, ni asfalts compactes, quan la carretera s’enfila cal posar-hi cames i pulmons i, és clar, després l’esforç es paga. I així estic de fos. Compensa la matada? És clar, si no, amb baixar-se de la bici i pujar a la furgoneta llestos, no he vingut pas a guanyar cap Tour, jo, contràriament al que es creuen alguns cicloturistes amb els quals havia compartit altres experiències.


Baiona
Assegut la riba de la ria de Baiona porto endrapats quatre entrepans de cansalada, una Coca, dues cerveses i unes galetes que no se d’on han sortit. Hem acabat la Luchon Baiona i, tot i l’evident fatiga, em sento enormement feliç. Per poc que pugui, encara que torni a ser un dels pocs catalans que hi participin, hi tornaré d’aquí a dos anys per celebrar el centenari de la primera etapa de muntanya del Tour.
L?any 1910 Òscar Lapize va trigar 14 hores, el darrer classificat, Georges Cauvry s’hi va estar 22, nosaltres n’hem trigat 15 i poc, tot i que hem parat a fer nit. Sento els nous amics que he fet a la carretera discutir sobre ves a saber què; són bascos, la discussió és un dels seus esports preferits, mentre una piragua llisca suaument per l’aigua i el TGV travessa el pont que hi ha al fons. No puc demanar res més, he recorregut una de les rutes més belles, indòmites (encara avui, si) i dures d’Europa, ho he fet en companyia de gent extraordinària i molt entesa i tot ha sortir d’allò més bé, fins i tot la climatologia ens ha respectat, que amb la primavera que portem ja és dir.
El ciclisme m’ha tornat a donar unes jornades de plaer i emocions, inmenses ganes de viure. És el que pretenc, per això vaig en bici.
Vull dedicar especialment aquest text, i totes les extraordinàries sensacions que, espero, transmeti als lectors, a l’hospitalària gent de la Iurretia Txirrindulari Elkartea i a l’amic Javier S. Beaskoetxea, ciclista i profund coneixedor de les epopeies d’aquest esport. Eskerrik asko a tots i fins aviat. Ens retrobem a la carrtetera.

Luchon Baiona, cicloturisme dur, històric, magnífic


La primera etapa de muntanya del Tour de França es va córrer l'any 1910 entre Bagneres de Luchon i Baiona. Des de 1932 els membres de l'Aviron Baionais organitzen una marxa cicloturista que reprodueix aquella etapa. Amb el Garmin Forerruner al manillar (informació per GPS) en total surten 7.866 metres de desnivell acumulat de pujada i 330 quilòmetres de recorregut, que no és poc. La sortida es fa dissabte a partir de les 7 del matí, i hi ha temps d'arribar fins diumenge a les 6 de la tarda. Són hores, pujades i cansament, però la il·lusió que se sent en acabar, a la riba de la ria de Baiona, és indescriptible.
En l'edició d'enguany, la 42èna (la prova és bienal) a penes hi ha hagut participació catalana. On són els ciclistes del país?
Foto: Javier S. Beaskoetxea


Després de superar el 'cercle de la mort', el ciclista creu que ja ho ha fet tot i que el que resta és pa d'àngel, i s'equivoca. L'Osquich, en ple Bearn, és un port de carretera ampla i en molt bon estat, curt i amb unes vistes damunt la vall oberta, que enamoren, però te algunes rampes entre el 7 i el 8 per cent enganyoses i traidores. A més, després de la llarga i rapida baixada del coll, encara ens queden un munt de cotes, algunes de més d'un qiilòmetre amb rampes del 7 al 12 per cent que faran que l'encara llarg trajecte fins Baiona no sigui pas un passeig.


Soulor i Aubisque. Des d'aquesta vessant els dos ports es pugen junts, a penes sense descens, en mig hi ha el circ de Litor, un dels paratges més bells i espectaculars dels Alts Pirineus. Després del Tourmalet hi ha qui diu que el Soulor no és dur. Mentida. els gairebé 30 quilòmetres de pujada dels dos ports, amb rampes molt dures, sobretot als dos quilòmetres finals del Soulor, posen a prova de veres la resistència del ciclista, que ja ve tocat del Tourmalet. El descens fins Laruns és el més vertiginós de la ruta.


Tourmalet, el gegant, el mite dels Pirineus. Un coll llarg i amb una duresa que va creixent segons s'arriba a dalt. La zona de galeries de la Mongie és el tram més costerut. Després, quan ja li veus el final, la il·lusió per arribar-hi pot el que les cames,a dos mil metres, ja no tiren. A dalt no deixeu de fer-vos la foto amb el 'gegant de la muntanya' i de donar un cop d'ull al bar, un autèntic museu del Tourmalet.


Aspin, el coll més 'suau', si s'em permet, de la ruta coneguda pels ciclistes dels primers Tour com el 'cercle de la mort'. Cal treballar en el descens fins Sta. Maria de Campan per evitar que la musculatura de les cames es refredi i es relaxi.


Peyresourde, a penes uns centenars de metres després de la sortida. Cames fredes, cap calent. La bellesa de la ruta fa oblidar a estones la duresa. és com pedalar entre una catifa verda. Al cim hi ha la creperia més barata del món, 0.40 € la peça. Que voleu més?

9/6/08

Un repte llegendari assolit




Gràcies a l'amic Javier S. Beaskoetxea i als companys de la Iurreta Txirrindulari Elkartea, hem pogut recrear l'epopèia de la primera etapa de muntanya que es va córrer al Tour de l'any 1910.
Sense crits d'assassins, com aquells ciclistes històirics van proferir contra els organitzadors en coronar el Tourmalet, però no sense patiment, La Luchon Baiona, 330 quilòmetres i 7.800 metres de desnivell, amb els gegants Peyresourde, Aspin, Turmalet, Soulor i Aubisque, ha estat assolida amb èxit.
El Tourmalet entre murs de neu? Demà podreu llegir el relat d'aquesta modesta aventura.

1/6/08

Pedaleu maleïts, que no us fan ni cas


Els grans mitjans de comunicació odien el ciclisme, i no es deu a la pèrdua de popularitat pel dopatge, perquè quan esclaten afers d’aquests be que hi dediquen pàgines i minuts atiant el foc de l’escàndol gratuït. No, per molts grans diaris i teles, començant per TV3, el ciclisme és una nosa.
Ignorants com són de la seva pròpia feina una colla, hi ha periodistes esportius, responsables de les àrees d’esports dels mitjans i fins i tot directors, que només pensen en parlar del Barça, encara que no hi hagi ni una mínima noticia d’allò més intranscendent, perquè és el fàcil, còmode i sempre atrau l’atenció d’un públic ja estabornit amb tant d’ofec mediàtic d’aquest color.
La mitologia de l’esport que ha donat grans episodis al periodisme modern, ha desaparegut avui en dia sota el poder omnímode del futbol (i el Barça, el seu profeta) i d’un parell d’icones acompanyades de profuses campanyes publicitàries, sense les quals ni existirien, que fan que els mitjans no parlin de motos, sinó de Pedrosa, no escriguin de cotxes, sinó d’Alonso, ni diguin coses de bàsquet sinó d’en Gasol. I la resta, sobretot si no dona publicitat, no existeix més enllà d’algun breu per calmar la consciència.
Mireu sinó, els mitjans espanyols fa anys que passen del Giro com de la pudor. Ara, divendres tots corre cuita a enviar periodistes als Alps perquè enviessin intenses i sentides cròniques sobre la victòria d’Alberto Contador. Dues obertures de secció i ja no es tornarà a parlar de ciclisme fins el Tour, ep, si no hi ha cap partit de costellada del Barça.
Durant la passada Volta a Catalunya, el 33 va transmetre els darrers quilòmetres de cada etapa amb la professionalitat garantida de l’Arcadi Alibés i els comentaris d’en Melcior Mauri. Ens consta que TV 3 ho va fer després de rebre pressions ‘de molt amunt’ i amb molt poques ganes, les mateixes amb que alguns responsables d’esports dels Telenoticies van acceptar posar cròniques de la cursa als espais informatius. I encara sort que es tracta de la cursa més important del país; és clar que potser si hagués calgut retransmetre un passeig en bicing d’en Joan Laporta ho haurien fet amb enorme il•lusió.

Mauri o l’honestedat del campió


Per damunt dels mites i els herois hi ha les persones i Melcior Mauri és una de les grans persones que habiten el no sempre clar món del ciclisme; per això ens ha agradat que una biografia sobre un dels millors ciclistes catalans de tots els temps sigui, per damunt de tot, un relat humà d’esforç, treball tenaç i temors fins la glòria final, o la crisi... El llibre de l’historiador Josep Mª Cuenca ‘Melcior Mauri, o una altra forma de lluitar contra el temps(Cossetània edicions) és així; per això és un relat de factura bella, exacte i dramàtica i de lectura apassionant com es mereixen les grans gestes de les llegendes de l’esport.
Conèixer Melcior Mauri és descobrir una persona humil i franca. Per als afeccionats al ciclisme, apropar-se al mite osonenc és un acte senzill que es pot fer amb la naturalitat que ell propicia. No hi ha cap engruna vanitosa de la seva exitosa biografia professional en el tracte amb en Melcior. Davant vostre tindreu en tot moment una persona senzilla que, des de l’honestedat, personalitza algunes pàgines ben importants de la història del ciclisme català i internacional.
El llibre de Cuenca sap transmetre la dimensió humana i esportiva d’en Melcior amb l’agudesa que ens el fa sentir pròxim, i amb l’èpica que només un gran campió com ell pot aportar als afeccionats i lectors. Un llibre emocionant ara que arriben les dates més intenses del calendari ciclista anual.

Melcior Mauri o una altra forma de lluitar contra el temps
Josep Mª Cuenca.
Cossetània edicions, col•lecció Perfils, núm 7

22/5/08

BCN, N 30º 48.583' W 04º 30.221'


La ciutat es fa a cada racó de món, a cada waypoint del GPS dels nostres sentiments, per desolat que sigui l’indret o per separats del món quotidià que vulguem estar. La ciutat és territori de la ment i apareix allà on menys ens ho esperem.
Quan en una pista sorrenca pròxima a Ramlia (N 30º 48.583' W 04º 30.221' aproximadament), un llogarret en mig del no res del Sàhara, algú vestit amb l’equipament color festuc del Barça crida el nom de la ciutat al viatger que es creu lluny de tot, algun resort emocional que fa global la presència del nostre lloc al món s’activa inevitablement. Però el que no sap el passavolant és que, en aquest poblet perdut, el nom de Barcelona no els gens estrany, ni es redueix només a la samarreta, probablement falsa com les que es venen a la Rambla, d’un equip de futbol. Ara fa uns anys, una colla de persones fascinades pel desert i les seves gents, van instal•lar una bomba que permet al poble tenir aigua potable; i l’aigua és vida, com anem descobrint aquí. Va ser així com Barcelona es va començar a fer, fins i tot, en un extrem ignot del sud, on el Sàhara abraça el desig de viure fins a extrems insospitadament durs i bells i on els noms de tots els vèrtex del món que allà hi conflueixen es duen gravats al cor i a la ment.
Portats al Sàhara pel desig d’aventura i competició, la gent de l’empresa RPM va descobrir fa uns anys aquell territori on ‘tothom et dona tot el que te, encara que només sigui la ma’, segons diu el bloc de Manu Tejada home seduït per aquella llum meridional. Avui Ramlia és molt més que unes coordenades al GPS, és un referent a l’ànima difosa del viatger, un altre barri de Barcelona. ‘He estat a la vostra ciutat dues vegades’, diu l’Omar mentre prepara el te símbol d’hospitalitat, ‘una per Internet i l’altra en somnis’. El ciber cafè més pròxim és a una cinquantena de quilòmetres el nord per camins no sempre clars. A Ramlia fins i tot els viatges virtuals són difícils, però els onírics són a tocar amb la punta dels dits, i Barcelona hi apareix amb la mateixa quotidianitat que les dunes de l’Erg Chebbi canvien de color segons la llum del sol.
A voltes descrivim la ciutat com la superposició de fines textures diverses de llum, pell i cultura, i no ens aturem a pensar com s’entén aquesta diversitat humana en un racó de món com el desert. Si ens sorprèn algú que crida el seu nom en meitat del no res, potser és que som ignorants de la nostra pròpia riquesa i no sabem que hi ha tantes barcelones com punts al GPS de la ment.

Publicat a Time Out
A la foto amb el Quico Massaneda en mig del desert.

19/5/08

Àlbum de fotos de la Volta







De dalt a baix:
Foto 1, així ha començat la 88èna edició de la Volta ciclista a Catalunya.
Fotos 2 i 3, ja us hem dit que la baixada només era apta per a bons traçadors.
Foto 4, Georges Hincapie, segon classificat.
Foto 5, Ivan Gutiérrez, tercer i primer espanyol.