26/6/07

Probike, 18 anys de passió per la bici


Quan l’any 1989 en Pere Cahué, un enamorat de la muntanya i les bicis, va obrir una petita botiga al carrer Laforja de Barcelona a la que va posar de nom Probike, poc es pensava que la seva idea romàntica i passional arribaria on és avui, 18 anys després.
Jo el vaig conèixer llavors. Volia iniciar-me en la BTT tot i que no anava en bici des d’adolescent. Ell em va inocular el cuc de nou, dos dies després em vaig comprar una d’aquelles mítiques Specialized Hard Rock negres i grogues, i vaig començar a sortir. Si miro enrera i penso en la de quilòmetres, aventures, patiments i, sobretot, plaer i felicitat, que m’ha donat i em dona la bici, crec que és just agrair-li al Pere la idea que va tenir un dia i que ara ja ha fet la majoria d’edat en plena forma.
En poc temps Probike va anar creixent al ritme que ho feia l’afecció a la bicicleta de muntanya al nostre país, va anar aprenent tal i com ho feien els practicants d’aquell nou esport que emergia, i va anar derivant cap a on demanaven els seus amics i clients. Així, la nova seu de Probike inaugurada recentment al carrer de Viladomat 310, amb 1500 metres quadrats, 350 de pati i àrees de BTT, carretera, free, urbana i infantil, no només és una de les botigues de bicicletes més complertes de d’Europa, sinó que també és un centre d’apassionats pel ciclisme, de compromís amb el medi ambient, de tècnics de primera línia i, sobretot, un lloc de trobada d’amics i coneguts units per l’afecció per la bici.
Coincidint amb la inauguració de la nova botiga, Probike també ha renovat la seva ja popular revista. Més pàgines, més informació, més temes d’interès, un disseny més acurat i modern i gratuïta, com sempre, per a tots els clients i aquells ciclistes que la vulgueu rebre. Podeu demanar-la a www.probike.es.

Noticia de la Titan desert 2008


Després de l’excel·lent acollida que la segona edició de la cursa de BTT pel Sàhara ha tingut tant en els participants com l’opinió publicada, l’equip d’RPM outsourcing, que dirigeix Juan Porcar, ja està treballant en la tercera edició de la Titan desert.
El Tourmalet pogut saber alguns dels primers detalls del que serà la cursa. Les dates seran, aproximadament, les mateixes, aprofitant el pont del primer de maig. Les etapes seran 5, però es pensa en la possibilitat de que no hi hagi etapa pròleg el mateix dia de l’arribada dels participants al Marroc, per alliberar-los de les presses i nervis del primer dia i deixar que puguin prendre contacte amb l’entorn còmodament.
El recorregut de l’any vinent serà lineal, és a dir, la cursa portarà els participants d’un extrem del Sàhara a un altre, i no tornarà al punt de partida. Es mantindrà l’etapa marató, tot i que s’han oblidat propostes agosarades que es plantejaven fa unes setmanes als participants de la segona edició a través d’una enquesta; és a dir, no hi haurà etapes de més de 100 i pocs quilòmetres.
Per a l’any vinent la seguretat dels participants també augmentarà. Hi haurà dos helicòpters (en principi un serà per a la TV, doncs està gairebé garantit un resum dia per altres a Teledeporte) i cada corredor podria anar equipat amb un xip mitjançà el qual l’organització sabrà tothora on és.
A bada dels Mauri, Olano o Reíz Cabestany, que han donat tirada mediàtica a la Titan desert 07, RPM està pensant en convidar algun altre ex professional. Pensen en algun cèlebre ex campió francès i un altre d’italià, però de moment el més calent és a l’aigüera.
La duresa de la prova serà similar a la de l’edició anterior, tot i que asseguren els organitzadors que a la Titan 08 faran acomplir els horaris de tancament de controls (fet que només desqualifica el participant per a la classificació final, però no el fa fora de la prova) També es plantegen retocs en els serveis de menjar, a la vegada que es manté la idea de campaments en ‘haimes’ i només fer nit a hotels el primer i darrer dies.
Pels que ja friseu per tornar al desert, o aquells que els amics o les cròniques us han posat les dents llargues, sapigueu que la inscripció s’obre el dia 17 de setembre a www.titandesert.com i que a l’edició 2008 hi podran participar prop de 400 ciclistes, un centenar més que l’any 2007.
Jo, de vosaltres, aniria entrenant.

20/6/07

Morir en diumenge

Cada diumenge sortim a les carreteres del país milers de ciclistes que només pretenem practicar el nostre esport preferit, un dret inalienable, diria jo, en un país lliure i democràtic.
Diumenge passat vaig sortir amb la meva colla. Vam anar a Sant Celoni per retre homenatge a l’Alfons, un company que va morir ara fa tres anys envestit per un cotxe en un túnel sense llum, estret i amb el paviment ple de brutícia, pedres i restes de les càrregues de camions que, per excés de gàlib, topen amb el sostre de punt rodó del túnel. L’empresa encarregada del manteniment de la via ha estat exculpada de qualsevol responsabilitat sobre l’accident del nostre company. L’Alfons, com la resta dels ciclistes que han deixat la seva vida a la carretera, només pretenia practicar el seu esport preferit, un dret inalienable en un país lliure, oi?
Quan sortíem de Premià ha anat d’un pel que un animal al volant d’un autobús no s’emportés per davant dos dels nostres en avançar-los tan si com no en un pas estret d’un sol sentit. Quan he tornat a casa he sabut pel Telenoticies de la mort d’un ciclista atropellat prop de Santa Coloma de Queralt. L’automobilista anava begut i ha fugit.
Fa uns deu anys que surto els diumenges en bicicleta de carretera. Cada any recorro uns 7.000 quilòmetres i, per sort, no m’ha passat mai res; ensurts si, però res més. Quan algú aliè a aquest esport sap de la meva afecció sempre em pregunta si no tinc por, si no seria millor que abandonéssim la nostra afecció perquè la carretera, es veu, és només pels cotxes. De tan en tan les autoritats també intenten foragitar-nos de l’asfalt posant tota mena de traves.
Encara que hi hagi companys que deixin la vida un diumenge assolellat a la carretera per culpa d’un conductor irresponsable i criminal, els ciclistes no marxarem de les carreteres; ja ho voldrien molts automobilistes. I no marxarem perquè tenim el dret d’usar les vies públiques, perquè no fem cap delicte, perquè ens dóna la gana, som feliços damunt la bici i som en un país lliure, oi?.
Encara que algú se’n pugui sorprendre, les carreteres no són propietat exclusiva dels cotxes. I que no em vinguin amb la cantarella de que sovint incomplim alguna norma de circulació, que de vegades fem ziga-zagues imprevistes o que algun cop anem massa pel mig de la calçada. Que no ho fan els automòbils i no hi ha cap altra vehicle que se’ls llenci al damunt atropellant-los? El que passa és que la carretera és la selva i qui porta un cotxe se sap fort i rei de la jungla. Mai no s’atrevirà amb un de més fort, però amb un de dèbil, ja! I els ciclistes som dèbils.
No descarto morir un diumenge al matí. Però deixar la bici per la por als cotxes tampoc no em farà immortal.
Diumenge passat, després d’homenatjar al nostre company vàrem pujar al Turó de l’Home. Feia un dia clar i preciós, d’aquells que els recordes. L’atmosfera era neta i l’aire fresc entrava a glopades als meus pulmons. Vaig ser feliç aquell matí pedalejant. Més d’un automobilista ens hauria envejat.

Publicat el 17 de maig de 2004 a El Mundo de Catalunya. Malauradament pels ciclistes aquest article segueix essent absolutament actual.

18/6/07

Una marxa en decadència




Que la ruta Pirinenca de les Tres Nacions (www.esportpuigcerda.com), no passa pels seus millors anys és un fet irrefutable; la veterania de l’organització i el declivi general que pateixen la majoria de marxes del calendari català per motius ben diversos i que algun dia s’haurien d’analitzar, són dos arguments que la majoria de cicloturistes no discuteixen. Ara bé, per damunt de tot l’organització d’una marxa ha de garantir uns mínims als participants. I si no es veu capaç d’acomplir-los, o bé cedeixen el pas a noves generacions d’afeccionats que prenguin les relles de la prova, o bé que la deixin d’organitzar abans no haguem de lamentar mals majors.
La 28èna edició de la popular Tres Nacions que es va fer diumenge va tenir problemes des del primer dia de la seva convocatòria. Els programes estaven mal fets i plens d’errades. Fins i tot el preu de la inscripció el dia abans era incorrecte, cosa que va molestar força els participants arribats el darrer moment. El canvi en l’itinerari no constava, tot i que se sabia de feia temps. Els tristament famosos túnels de la N-260, que tants accidents han ocasionat, segueixen sense tenir la seguretat necessària i els controls a cruïlles i rotondes, un cop s’entra a Andorra i després a França són, simplement, inexistents. A alguns avituallaments encara segueixen donant aliments tan poc útils per a una prova esportiva com pollastre (sic!).
Tot i que el recorregut és dels més bells de tota la temporada, així no es pot fer una marxa del calendari oficial de la Federació. La pluja que va caure diumenge durant la primera part de la prova podia haver posat en perill a molts participants que, per sort i per precaució, van preferir recular i abandonar abans que jugar-se-la pedalant cap a la tempesta desconeguda. Suposo, no ho se, que per sort no va passar res. Per sort i perquè l’ensurt que havia provocat que, el dia abans, l’organització es tragués de la màniga un document que feien firmar a tots els participants (i que ells l’atribuïen a la federació, però que no portava cap segell oficial), on tots els corredors declaraven no exigir cap responsabilitat als organitzadors en cas d’accident o similar i on, en el no va més del ridícul, es feia reconèixer que aquella era una prova no competitiva. Ah si? I perquè es fan temps, classificacions i premis, doncs? I si la responsabilitat ha de ser personal del participant, perquè ens hem de treure la llicència federativa?
Per sort el temps es va arreglar a la segona meitat de la prova, els que van decidir seguir no van patir cap penúria especial, molts voluntaris van suplir amb empenta el que, institucionalment, ni organitzadors ni federació no saben fer, i tot ca acabar bé. Però això no pot seguir així. La ruta Pirinenca de les Tres Nacions, una clàssica del calendari català, no es mereix aquesta trista decadència.

4/6/07

Descobrir el país en BTT


Si ja costa que d’un llibre en català se’n facin dues edicions, imagineu-vos d’un llibre de rutes ciclistes, és un èxit enorme. ‘50 itineraris en BTT per Catalunya’ (ed. Cossetània), http://www.cossetania.com/, de Manuel Cajide, te aquest mèrit.
L’èxit d’aquest volum és del tot justificat. La tria de rutes és diversa i abasta pràcticament tot el país. L’autor ha dividit els itineraris segons durada; mitja jornada o una sencera. Els graus de dificultat són variats, però ha obviat expressament els molt fàcils, és un llibre per ciclistes amb una certa experiència. Les rutes estan ben explicades i amb gran simplicitat (ho dic per experiència personal). No calen colorins, ni vinyetes ni altres elements gràfics que, pedalant, distreuen. Això fa que el llibre sigui senzill, que cada ruta es pugui fotocopiar per usar-la a la muntanya i així evitem fer malbé el llibre i que es pugui entendre cada indicació a la primera.
Si ja n’esteu farts de voltar sempre pels camins que teniu a tocar de casa compreu aquest llibre. No us l’acabareu aviat.

50 itineraris en BTT per Catalunya. Manuel Cajide i Plaza
Cossetània Edicions. Col Azimut - 53

Als peus del Puigmal


Una forta escalada de Puigcerdà al Coma Morera
La Cerdanya ofereix innombrables possibilitats d’efectuar belles i variades excursions en bicicleta de muntanya. Des de fàcils recorreguts per la plana, travesses integrals d’est a oest de la comarca o ascensions a cims que, fa uns anys, semblaven impossibles d’assolir amb una bicicleta, la zona te ofertes per a tots els gustos. En aquesta ruta de 48 quilòmetres us proposem acostar-vos al mític cim del Puigmal (2.910 metres) tot intentant conquerir amb les vostres màquines el cim del Coma Morera (2.202 metres), al qual podeu arribar per una pista en bon estat, de fet fins i tot mal enquitranada en un tram, però d’una gran duresa física tant per l‘alçada total que assoliu, com pel desnivell que heu de superar des de la capital Puigcerdà. És molt important aprofitar l’ascensió per gaudir de les vistes que anireu tenint de la vall.
La BTT és un esport jove, no fa ni trenta anys que va ser inventat als EE UU. Ned Overend, un dels primers campions del món que avui col·labora amb la casa Specialized, va ser anomenat “el pulmó” per la capacitat de suportar llargs esforços aeròbics durant hores. Quan els seus competidors feien figa ell encara tenia esma per estona. El dia que vàrem fer aquesta travessa Overend no era amb nosaltres, hauria xalat prou!, però teníem una de les meravelles on ell ha treballat: l’Specialized Epic, la primera bicicleta de muntanya amb suspensió intel·ligent al darrera. Una vàlvula fa que l’esmorteïdor només treballi quan hi ha sotracs i es bloquegi quan la pista és plana. Així s’evita el molest balanceig de la doble suspensió i la pèrdua de força del pedaleig. Sports Iris, concessionari Specialized a Puigcerdà, ens en va cedir una unitat.
L’estructura de la ruta no te pèrdua. Sortiu de la plaça de l’estació de Puigcerdà en direcció a la rotonda d’entrada a la vila. Gireu a l’esquerra i preneu direcció Les Pereres. Des d’aquest lloc convertit en urbanització, a la dreta cap a Queixans. Haureu recorregut una bella part de la plana. A l’entrada del poble, just al costat de la font, un camí que estan arreglant s’enfila cap al Pla de les Tres Forques. Paciència i pulmons que ja hi arribareu. Un cop a dalt, no deixeu de fitar les vistes pel camí, esquerra i seguint el GR fins la carena. Després de travessar un prat d’una verdor feridora, i havent deixat abans el GR a la dreta, un suau descens us portarà al bosc del l‘Orri de l‘Andreu. Sou al terme municipal d’Osseja, a la Cerdanya francesa, hi ha una font i lloc per fer pic-nic. Preneu llavors el camí enquitranat a la dreta fins el trencall que puja al Coma Morera. Tres quilòmetres més d’esforç i ja hi sereu. Cavalls i vaques us saludaran mentre pasturen. Després només cal recular fins la cruïlla i seguir avall per la pista principal fins Osseja. D’aquí a Puigcerdà no hi ha pèrdua, perquè ambdues viles es miren, i la frontera només ha estat una entelèquia de polítics que mai no han conegut aquesta terra.
Rutòmetre
1.- Km 0.00 Plaça de l‘estació de Puigcerdà (1.180 m). Sortim en direcció a la carretera de França, voltem la rotonda i agafem el trencall que diu Age Vilallovent Les Pereres (1.175 m.). Dels dos camins que en surten agafem el de la dreta, cap a les Pereres.
2.- Km 2.700 Travessem el Segre i tombem a la dreta direcció Queixans. Curta pujada fins les Pereres (km 3.400). Dreta Queixans (1.125 m.). Entrem al poble fins trobar la font (km. 4.500). Agafem el camí que puja a l’esquerra.
3.- km 11.600. Pla de les tres Forques (1.655 m.) Agafem el camí que surt a l’esquerra. Vistes damunt la Molina. Trencall a l’esquerra (km. 12.600) el deixem. Seguim pista principal amb marques de GR.
4.- km 16.00 Basseta del ras (1.910 m.). Prat, tancat de bestiar. Una mica després (km 16.500) arribeu a una tanca amb un senyal de prohibit el pas. Deixeu el GR que marxi a la dreta i travesseu la tanca per enfilar-vos coll amunt pel mig del prat..
5.- km 17.000 Coll de la Bassa (1.975 m.) El travessem seguint les roderes fins que arribem a una tanca de bestiar. La obrim i la tornem a tancar i seguim avall deixant un camí que puja a la dreta (km. 17.600)
6.- km 18.600. Bosc de l’Ori de l’Andreu. Font, Àrea de pic nic. Seguim el camí avall fins que desemboca en una estreta pista enquitranada. La prenem a la dreta. (1.890 m.)
7.- Km. 21.500. Trencall. A la dreta és el camí enquitranat que puja en tres quilòmetres fins el Coma Morera.(2.202 m.). Tornem per el mateix camí i, quan arribem de nou al trencall (km. 27.500 ) seguim la pista enquitranada avall.
8.- Km. 27.300. Desemboquem a una altra pista enquitranada. Dreta i avall fins el poble d’Osseja (km. 34.800) passeu el pont sobre el riu i sempre recte sortireu a la carretera que va a palau de Cerdanya i Bourg Madame. Des d’aquí ja veieu Puigcerdà. La segona rotonda és la que heu voltat al matí en sortir. A la dreta hi ha l’estació (km. 48.00).
Fitxa
Dificultat: Mitjana-alta. El desnivell acumulat i l’alçada requerirà un notable esforç físic, això si, exempt de dificultats tècniques
Durada: 4h mirant el paisatge
Distància: 48.00 kms.
Desnivell: 1.005 metres
Època: De maig a octubre
Com arribar-hi: amb cotxe: per l‘eix del Llobregat i túnel del Cadí fins Puigcerdà o per la Collada de Tosses. Amb tren, estació Puigcerdà.
Punt de sortida i d’arribada: Estació de tren de Puigcerdà.
Cobertura de mòbil: En un 80 per cent.
Cartografia: Mapa de la Cerdanya. Editorial Alpina. Granollers 2.003.

Publicat a Descobrir Catalunya