25/4/08

Titan desert, buscando la consolidación



El sábado comienza cerca de Ouarzazate (Marruecos) la tercera edición de la Titan Desert, carrera de bicicletas de montaña a través del Sahara. En cinco etapas y casi 500 kilómetros, los 224 participantes se tendrán que enfrentar a la indómita dureza del desierto que convierte a la Titan en una prueba singularmente bella y muy atractiva para los aficionados, la inmensa mayoría, que se han inscrito.
La edición de este año incluye por primera vez un par de puertos de montaña en el Atlas que no son precisamente decorativos, uno tiene rampas sostenidas al 12 por ciento y otro tiene la cima a 2.300 metros, además de la travesía, bici al hombro claro, de un ‘erg’, monte de dunas, durante unos tres kilómetros.
Aunque la mayoría de participantes son aficionados y van, simplemente, a terminar y a disfrutar de una iniciativa insólita como es dar pedales por el desierto, la Titan es una carrera, y como tal hay quien va a ganar. El año pasado fue Melcior Mauri quién, en la última etapa y de manera agónica, le arrebató el triunfo a un aficionado, Rafael Bosch, que había dominado hasta entonces la carrera. Este año la lista de notables del ciclismo ha aumentado. Mauri se las habrá con Laurent Jalabert, Claudio Ciapucci, Roberto Heras, Miquel Àngel Iglesias i Pello Ruíz Cabestany, además de aficionados como el propio Bosch, Agustín Ceballos o Santi Prat, que han preparado equipos muy potentes y casi profesionales para intentar vencer en el desierto. Hace meses que la Titan está en boca de los aficionados a la bici todo terreno. La participación de ex profesionales, el lógico atractivo del desierto y la posibilidad de que cualquier ciclista medianamente en forma pueda inscribirse, han creado un auténtico efecto llamada que incluye a ex baloncestistas como Andrés Jiménez o a Luís Enrique, que le ha cogido gusto a la arena tras correr la Maratón des Sables, y que aumentan el interés mediático por la prueba, claro. Con tan solo dos ediciones celebradas, la Titan ha conseguido una protagonismo en el ambientillo ciclista que le permiten afrontar esta tercera cita con el afán de consolidarse como una clásica.
Con 27 coches todo terreno y un helicóptero, la organización garantiza absolutamente la seguridad de los participantes, muy a tener en cuenta tras la suspensión del Dakar. Marruecos es un país seguro y el formato compacto de la caravana de esta carrera, que mueve a unas 400 personas en campamentos de ‘haimas’ de un tamaño razonable, es relativamente sencillo de controlar para las autoridades locales, que han ofrecido todo tipo de garantías.

Épica para todos
Que el último sea también un ganador’, insiste Juan Porcar, un veterano del desierto y director de la Titan cuando le preguntan como se puede congeniar la presencia en carrera de nombres como Jalabert o Mauri con la inmensa mayoría de aficionados que, ni tienen opciones de victoria, ni las buscan. Y es que al desierto no se le vence, es demasiado duro y bello. Como mucho se puede aspirar a superarse, a resistir y a salir airoso del reto. En el desierto, al único participante que se gana es a uno mismo. Así lo ha entendido Joaquín Sánchez, un invidente gaditano, quién correrá con un tándem junto a Sergio Fernández, un especialista en andar en bici por el desierto (ha cruzado siete). De momento la Titan pone la épica del ciclismo al alcance de todos los que quieran superar el reto.

Publicat a La Vanguardia

12/4/08

Homenatge de l'Équipe a Jacques Anquetil



El diari francès l'Équipe va editar a finals d'any l'especial 'Jacques Anquetil, 20 ans aprés, la roman de sa vie', un extraordinari treball de cent pàgines sobre la vida i llegenda del guanyador de cinc Tours fa mig segle.
L'èxit del volum va fer que s'exhaurís ràpidament essent completament impossible de trobar al cap de pocs dies bo i haver-lo buscat fins i tot a París.
Ara, gràcies als bons oficis de l'amic Rubèn Peris, Tourmalet te ja un exemplar d'aquets joia del periodisme esportiu.
Però, a més del llibre, la redacció de ciclisme de l'Équipe ha dissenyat una pàgina web on es pot trobar tota la informació sobre una de les llegendes del ciclisme de tots els temps
Aneu a:

http://www.lequipe.fr/lequipelegendes/index.htm

Us assegurem aquella emoció que posa la pell de gallina als mitòmans.

Per cert,el que lluita amb ell colze amb colze és el gran Raymond 'Pu Pu' Poulidor

Tourmalet a la Titan


A PARTIR DEL DIA 26 D'ABRIL
TOURMALET US INFORMARÀ EN DIRECTE DE LA TERCERA EDICIÓ DE LA TITAN DESERT.

DES DE L'ADREÇA DEL BLOC,
DES DE LES PÀGINES DEL DIARI LA VANGUARDIA,
I DES DELS PROGRAMES ESPORTIUS DE L'EMISSORA RAC 1,
TINDREU PUNTUAL INFORMACIÓ D'AQUESTA AVENTURA ESPORTIVA I HUMANA.

¡ ELS VOSTRES COMENTARIS AL BLOC SERAN ELS MILLORS ÀNIMS PELS PARTICIPANTS QUE NOMÉS PENSEN EN ACABAR !

Qui pot guanyar la Titan Desert 08


Tot i que està prim com si hagués d’anar al Tour, Melcior Mauri, el campió vigent, no ho tindrà gens fàcil per revalidar la victòria aconseguida l’any passat en el darrer sospir de la cursa. El primer rival a tenir en compte serà precisament qui, fins la darrera etapa, va dominar l’edició de l’any passat, en Rafael Bosch. El d’Autoequip ha preparat a consciència l’edició d’enguany, i portarà un equip que s’ha estat preparant des de l’any passat la cursa amb estades esportives i assessorament metge
Però la tercera Titan te una nòmina de pros considerable i tots amb ganes de victòria. Laurent Jalabert està igual que quan corria. S’entrena com si li anés la vida i, per distreure’s, ha participat a uns quants Iron man amb unes classificacions per espantar els contrincants que es trobarà al desert. Roberto Heras està en forma per fitxar per qualsevol equip. A falta de possibilitats, està decidit a guanyar. No conèixer el desert no el preocupa gens ni mica, diu que tampoc no n’hi ha per tant. Claudio Ciapucci sempre s’ha divertit anant en bici, igual quan era professional que ara. Ull viu, perquè aquests que només van a passar-s’ho bé solen ser els més agosarats. Pello Ruíz Cabestany i Miquel Àngel Iglésias sempre tindran coses a dir, perquè solen ser ells els qui comencen la batalla, i l’ex jugador de bàsquet Andrés Jiménez, que asseguren que està molt en forma tot i que no coneix el desert, pot ser el tapat que sorprengui en alguna etapa. Com també pot sorprendre Santi Prat, que ja en va guanyar una l’any passat i va fer tercer.
Ara, la majoria, van a acabar, passar-s’ho bé i viure una experiència única com és pedalar pel desert, entre dunes, platós, ouets i, encara, si hi ha una estona, conèixer la gent que hi viu i la seva cultura i costums.

Consells Titan 3: Que m’emporto a l’etapa marató?


A imatge del Dakar, al cap i a la fi la Titan és el Dakar de les bicis, la tercera etapa és una etapa marató, és a dir, sense assistència tècnica a l’arribada i sense les comoditats dels campaments, és a dir, ni dutxes, ni lavabos, ni cerveses, ni els equipatges, ni llits de cap mena. I cal pensar que aquell dia s’hauran fet 120 quilòmetres i a l’endemà caldrà fer-ne 110 més. La pregunta, doncs, és obvia: Que emportar-se a l’etapa marató, tenint en compte que tot s’ho ha de portar el propi participant?
Primera qüestió. On posar el que ens emportem? HI ha qui ho penja al manillar, a la barra, sota el seient i fins i tot encastat als portabidons. Aquesta solució seria acceptable si no fos perquè el desert és un pedregar i la bici està sotmesa tothora a un traquetreig brutal que acaba desfermant tots els lligalls més o menys improvisats que hom fa.
Hi ha qui ho carrega tot a l’espatlla, dins la motxilla d’hidratació. Bona pensada si es te una espatlla i esquena a proba de bomba, però anar molt carregat així durant moltes hores en bici (són dos dies, penseu-hi) és fer-se candidat a lesions d’espatlla i esquena, a més del cansament a que es sotmeten els braços.
La tercera opció potser és més racional: instal•lar un transportí, posar-hi al damunt un bagul top casse dels que es venen aper viatjar i allà posar-hi exclusivament el que ens fa falta, sense passar-se, atrets per la temptació de l’espai de que es disposa. Si teniu la cura d’afermar el bagul amb un pop o goma, probablement serà la millor manera de recórrer 230 quilòmetres amb una certa impedimenta. En acabar la segona etapa es desmunta i llestos.
Però que hi posarem? Un sac prim i lleuger o funda de bivac per dormir és imprescindible si a l’endemà es vol estar en forma per pedalar. Uns culots de recanvi si no voleu arriscar-vos a que se us enceti el cul amb la suor acumulada del dia abans, del maillot se’n pot fer de més o de menys si s’eixuga una mica, però del coulotte no. Per la mateixa raó, uns pantalons curts per canviar-se i deixar que l’entrecuix s’airegi no és mala idea, la crema per evitar encetar-se, la jaqueta de gore tex per la nit (al desert de nit fa fred, poca broma), algun recanvi a escollir, unes tovalloletes d’aquestes que es venen humitejades per rentar-se la cara com els gats i algunes barretes per si de cas (tot i que de menjar si que en facilitarà l’organització). I prou, no porteu res més, seran ganes de carregar quilos.

Contador encara pot córrer el Tour


Hi haurà pacte ASO-UCI, no hi ha més remei. Després d’anunciar que tothom qui participés a la París-Niça seria sancionat i, tanmateix, de que tots els equips professionals UCI-Pro Tour hi correguessin sense fer cas a les amenaces de la federació internacional, Patrick McQuaid és conscient que ha perdut la batalla. Ara busca un armistici honrós que podria incloure una invitació a l’Astana per córrer el Tour.
A penes fa unes setmanes Alberto Contador explicava a tothom que pensa córrer, sortint a guanyar, totes les curses del calendari espanyol (llegiu l’entrevista a arueda.com consultable des d’aquest bloc). Ara ja no diu això. Preguntat si correria la Volta, el vigent campió del Tour ha dit que està per veure, que potser si... A finals de maig, qui no corre la Volta a Catalunya corre la Dauphiné Liberée, i qui corre aquesta cursa és que corre el Tour un més després.
Buscant un pacte
D’altra banda, després de reconèixer que ha perdut la batalla (la guerra també?) enfront la poderosa empresa ASO, organitzadora del Tour, el president de la UCI busca ara un acord que permeti posar pau al convuls món del ciclisme professional. Els acords no seran fàcils ni senzills, poden incorporar des de qüestions relatives als controls anti dopatge, a una redefinició del calendari internacional que, al cap i a la fi, acabi convertint el ciclisme de primera fila en una mena de lliga tancada (amb franquícies) i en mans privades d’ASO (com les motos, la F-1, el Golf o el tennis). A les tornes d’aquest acord hi balla una possible wild card per a l’Astana (la participació al Tour encara no està complerta, queda un equip per tancar el grup de vint). D’aquesta manera aquesta temporada de transició entre el control federatiu i el privat seria menys traumàtica per l’excepcionalitat actual, doncs mai s’havia prohibit participar el Tour al guanyador vigent.
L’errada de Bruynel
Les desgràcies de Contador no van venir soles. Johan Bruynel la va espifiar acceptant el patrocini d’Astana. El Tour li tenia ganes, i l’aliança del director victoriós amb l’espònsor indesitjable després del lamentable espectacle de l’any passant amb Vinokurov, li va posar en safata a l’ASO la revenja que feia temps que estava buscant. Els organitzadors del Tour havien buscant insistentment ‘pescar’ l’equip de Bruynel, i en especial Lance Armstrong, amb les mans a la maleta de potingues dopants sense aconseguir-ho. I mira que la premsa francesa n’havia esbombat de possibles dopatges del campió nord-americà sense poder-ho demostrar finalment mai. Bruynel dirigint un equip Astana era l’excusa perfecta per fer-lo fora d’una vegada i per sempre de la cursa. Però és que,a més Contador tampoc no havia estat mai aigua clara per l‘ASO, sobretot venint d’on venia, l’entorn de Manolo Saiz i el llòbrec Liberty seguros. Farien bé els ciclistes de mirar amb qui surten a la carretera abans de mirar la cara que fa el xec bancari que li mostren com als conills la pastanaga.

6/4/08

Primavera al parc de Monfragüe





L’esclat de la natura en primavera pren una força insòlita i emocionant al parc natural de Monfragüe, a l’aiguabarreig del Tietar i el Tajo, a Càceres. Gràcies a l’amic Xavier Moreno hem pogut gaudir d’aquest espectacle en verd i blau solcat per voltors i carronyaires. Us garanteixo que recórrer-ho en bicicleta, no només és la millor manera de veure-ho, sinó que és una bona forma de sentir-se formant part de l’entorn.
La volta comença i acaba a Navalmoral de la Mata, un apetita ciutat amb tota mena de serveis i llocs per hostatjar-se. D’aquí, seguint per l’asfaltat perfecte de la via de servei paral•lela a l’autovia A-5, varem arribar a la Bazagona i s’entra al parc per la Portilla del Tietar. Aquí comença la part més espectacular del recorregut que ens porta per una carretera força trencacames entre engorjats, miradors i el voleiar dels voltors, a la presa de Torrejón, el punt on els dos rius s’uineixen, Villareal de San Carlos i Torrejón el Rúbio, ja a la sortida del parc. Des d’allà encara varem seguir cap a Jaraicejo per pujar el còmode port de Miravete i, en un llarg descens, sortir a Almaraz. Des d’allà, de nou per la carretera de servei de l’autovia, cap a Navalmoral. Total, 147 quilometres i un desnivell de 1.380 metres, res que no es pugui fer.