22/6/08

Pedalant per Aigüestortes





Resum del llibre 'VOLTA AL PARC D’AIGÜESTORTES EN BTT, Un recorregut pels Pedals de Foc ®' que publicarà properament Cossetània edicions en català i Lectio en castellà.

La volta al parc d’Aigüestortes en bicicleta de muntanya, coneguda popularment amb el nom de ‘Pedals de foc’ és una ruta que ronda de el Parc Nacional d’Aigüestortes i Llac de Sant Maurici travessant la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà en un recorregut d’uns 219 quilòmetres de distància i prop de 6.000 metres de desnivell de pujada. No és un simple passeig, però, en poder-se fer en vàries etapes, és una bella aventura a l’abast de qualsevol ciclista una mica entrenat.
La ruta és una aventura personal i esportiva que permet descobrir una de les zones més belles i inhòspites dels Pirineus. El resultat no decep a ningú. Volant per damunt de colls a més de 2.000 metres i lliscant entre valls obagues i indòmites, els pensaments del viatger porten les rodes de la bicicleta cap al territori que anhela: l’experiència, l’afany de superació, la descoberta del país i aquelles sensacions que omplen la ment i revifen sentiments oblidats com la soledat entre les muntanyes, l’assossec de trobar refugi en plena tempesta o el plaer d’arribar dalt d’un coll.
El parc és un dels dotze que té la categoria de Parc Nacional i l'únic que hi ha a Catalunya. Gran part del territori es situa per damunt dels 1.000 metres amb pics que superen els 3.000. La zona interna es troba als municipis de Vall de Boí i Espot. A Boí hi ha la vall del riu de Sant Nicolau i la capçalera del riu Noguera de Tor. El riu de Sant Nicolau forma uns meandres de sediments dipositats sobre antics llacs glacials. A Espot hi ha el riu Escrita i l'estany de Sant Maurici. El llac es troba sota els imponents Encantats, una de les imatges característiques del Parc.
La zona perifèrica, per on transcorre la ruta ciclista, inclou els municipis de Vielha e Mijaran i Vilamòs a la Vall d'Aran; de Vilaller i Vall de Boí a l'Alta Ribagorça; La Torre de Cabdella al Pallars Jussà; i Espot, Alt Àneu, Esterri d'Àneu, la Guingueta d'Àneu i Sort al Pallars Sobirà. En aquesta zona perifèrica s'hi troben indrets de gran bellesa i valor naturalístic, com el bosc de la Mata de València, les valls de Gerber i Cabanes, el circ de Colomers, el circ de Tord, el circ de Saboredo, la ribera de Valarties, els estanys de Cabdella o el pic del Montardo.
Els 219 quilòmetres de la volta al Parc d’Aigüestortes en bicicleta de muntanya transcorren tot ell per zones d’alta muntanya, climàticament complexes i orogràficament dures. Sense ser un recorregut inabastable per a un ciclista mig si que és físicament exigent, sobretot si es fa carregat. Cal anar-hi en el millor estat de forma possible i preparar-lo fins el darrer detall com un autèntic repte. Que ningú no es pensi que és com una sortida de diumenge, per molt que es faci amb els amics. Un cop acabada l’etapa cal descansar i recuperar forces, car l’endemà n’hi ha una altra més difícil i tot potser.
Per la disposició dels albergs, cases rurals i hotels, la travessa es pot fer en cinc etapes que van dels 57 quilòmetres la més llarga als 25 la més curta. A partir d’aquest model es pot preparar la ruta en els dies que hom disposi, o segons les forces que es tinguin. Les etapes bàsiques són:
1a etapa: Conangles-Iran
Distància: 41,40 km
Desnivell de pujada 950 m
Desnivell de baixada: 1.150 m
2a etapa: Iran-Espui
Distància: 57,20 km
Desnivell de pujada: 1.640 m
Desnivell de baixada: 1.700 m
3a etapa: Espui-Son
Distància: 55,30 km
Desnivell de pujada: 1.440 m
Desnivell de baixada: 1.376 m
4a etapa: Son-Montgarri
Distància: 39,72 km
Desnivell de pujada: 1.125 m
Desnivell de baixada: 905 m
5a etapa: Montgarri-Vielha
Distància: 24,80 km
Desnivell de pujada: 325 m
Desnivell de baixada: 1.000 m
Si s’opta per fer la travessa en 4 etapes el més pràctic és ajuntar la quarta i la cinquena, fent des del poble de Son fins a Vielha d’una tirada, per bé que es pot parar a menjar i a reposar a Montgarri, un paratge d’una bellesa extrema que val la pena ser admirat amb una mica de calma. Pels que estan realment forts i admirar el paisatge no els commou, es pot fer la volta al Parc d’Aigüestortes d’una tirada, és la ‘Pedals de foc non stop’, una prova de BTT que es corre els dies 28 i 29 d’aquest més.
La ruta organitzada
La ruta es pot fer per lliure aturant-se allà on a un li convingui sempre i quan hi hagi lloc; però el més pràctic és inscriure’s al programa Pedals de foc al telèfon 973 64 36 22 o al web www.pedalsdefoc.com. Previ disseny de les etapes segons la vostra forma, Pedals us facilitarà un mapa, un llibre de ruta, s’encarregarà de reservar-vos llit i taula, de rescatar-vos si cal i de traslladar-vos la bossa amb la roba al final de cada etapa. A més, en acabar, us lliuraran un mallot commemoratiu de l’aventura.

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

16/6/08

Ciclisme a l’americana


El ciclisme és un esport molt practicat als Estats Units, aquí es va inventar a meitats dels setanta la bicicleta de muntanya i, en bona part, l’èxit innegable en tots els aspectes de la seva difusió internacional, ha estat deguda a la popularitat de que va gaudir des del primer moment en aquest país. Però no és menys cert que els set Tours de Lance Armstrong han contribuït a difondre força el ciclisme de carretera als USA, fent que el nombre de practicants augmenti considerablement any darrera any. Pot convertir-se el ciclisme nordamericà, amb diners de la televisió i els patrocinadors, marques potents (Trek, Specialized, Cannondale) en la plataforma per salvar l’agònic i desprestigiat ciclisme?

Per les carreteres californianes
És cert que cada any són més els cicloturistes nordamericans que venen a Europa a fer un viatge en bici pels Alps o els Pirineus seguint la ruta de les gestes del seu antic ídol; les empreses organitzadores d’aquesta mena de viatges així ho constaten. El nombre de seguidors de les curses, sobretot el Tour tant en directe com per TV, augmenta també als USA, així com les tirades de les revistes i el nombre de practicants que hom pot trobar-se un cap de setmana qualsevol per les carreteres.
De moment, perlar de ciclisme de carretera als USA és, sobretot, parlar de Califòrnia i Nova York. A l’estat més ‘mediterrani’ de la unió, pel clima i les formes de vida, el ciclisme de carretera està agafant fort. La volta a Califòrnia (shows com el de Cipollini enguany a banda) està creant afició i acostant els grans equips i corredors al continent americà. Pel que fa als usuaris, els voltants de San Francisco i Los Angeles són els llocs on en trobareu més. Les carreteres planeres prop del mar són les més transitades per uns ciclistes acostumats a pocs desnivells i sortides curtes però molt explosives. Les banyes de triatló s’imposen. Però cada dissabte (és el seu bike day) hi ha més gent que s’enfila cap al National Forest (un Collçerola però amb alçades de Montseny a tocar de L.A.) o els turons més baixos, però amb alguns colls durs al voltant de la badia de Frisco, per acostar la seva pràctica del ciclisme a les tendències europees, diguem-ne.

I pel Central Park a Nova York
A Nova York les coses són diferents. La dificultat de trobar bons llocs per circular en un radi acceptable són molt complicades, però els ciclistes locals no defalleixen, perquè tenen en la carretera que volta el Central Park un circuit magnífic i sense cotxes. Proveu d’enganxar-vos a un dels nombrosos grups que circulen un diumenge al matí, ganivet a la boca, amb el 52 davant i el 12 com a molt al darrera sense aturador i veureu el pa que s’hi dóna. I ull, que sembla pla, però hi ha un parell de costes que s’enganxen.
Les bicis de carretera dels americans són americanes, només faltaria. Trek i Specialized són les reines; Canondale va per darrera i algunes marques de paternitat desconeguda per un pobre europeu esquitxen notablement els grups. Ara bé, no és rar trobar-se més d’una preciosa Cervélo de gama molt alta i alguna Colnago, Pinarello...i Orbea, una marca que te molta sortida als USA.
No perdem de vista el ciclisme americà, busquem punts d’encontre amb l’europeu. Ensenyem el que sabem amb honestedat i aprenguem amb modèstia, sobretot ara que el futur de l’esport està tan posat en dubte; ningú millor que ells saben com organitzar competicions, franquícies, campionats...en Gasol ho sap molt bé.

10/6/08

La bellesa infinita



Luchon
No sóc Octave Lapize, ni estic corrent el Tour de 1910, però ara mateix, estirat al llit del simpàtic hotel Le Relais Aspois, a Gurmençon, sento un cansament infinit, gairebé tant com la bellesa dels paisatges que he recorregut en bici, els mítics colls del ‘cercle de la mort’ dels alts Pirineus: Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Soulor i Aubisque. Tampoc no he cridat ‘assassins’ als amables organitzadors de la Luchon Baiona (només els faltaria, pobres!), perquè sóc aquí perquè he volgut, perquè les carreteres d’avui no són els camins de cabra de fa un segle i perquè les bicis de carboni que portem ara...uf, ni les compareu amb les que portaven els herois mítics dels primers anys de la Grande Boucle.
Però ni materials lleugers, ni asfalts compactes, quan la carretera s’enfila cal posar-hi cames i pulmons i, és clar, després l’esforç es paga. I així estic de fos. Compensa la matada? És clar, si no, amb baixar-se de la bici i pujar a la furgoneta llestos, no he vingut pas a guanyar cap Tour, jo, contràriament al que es creuen alguns cicloturistes amb els quals havia compartit altres experiències.


Baiona
Assegut la riba de la ria de Baiona porto endrapats quatre entrepans de cansalada, una Coca, dues cerveses i unes galetes que no se d’on han sortit. Hem acabat la Luchon Baiona i, tot i l’evident fatiga, em sento enormement feliç. Per poc que pugui, encara que torni a ser un dels pocs catalans que hi participin, hi tornaré d’aquí a dos anys per celebrar el centenari de la primera etapa de muntanya del Tour.
L?any 1910 Òscar Lapize va trigar 14 hores, el darrer classificat, Georges Cauvry s’hi va estar 22, nosaltres n’hem trigat 15 i poc, tot i que hem parat a fer nit. Sento els nous amics que he fet a la carretera discutir sobre ves a saber què; són bascos, la discussió és un dels seus esports preferits, mentre una piragua llisca suaument per l’aigua i el TGV travessa el pont que hi ha al fons. No puc demanar res més, he recorregut una de les rutes més belles, indòmites (encara avui, si) i dures d’Europa, ho he fet en companyia de gent extraordinària i molt entesa i tot ha sortir d’allò més bé, fins i tot la climatologia ens ha respectat, que amb la primavera que portem ja és dir.
El ciclisme m’ha tornat a donar unes jornades de plaer i emocions, inmenses ganes de viure. És el que pretenc, per això vaig en bici.
Vull dedicar especialment aquest text, i totes les extraordinàries sensacions que, espero, transmeti als lectors, a l’hospitalària gent de la Iurretia Txirrindulari Elkartea i a l’amic Javier S. Beaskoetxea, ciclista i profund coneixedor de les epopeies d’aquest esport. Eskerrik asko a tots i fins aviat. Ens retrobem a la carrtetera.

Luchon Baiona, cicloturisme dur, històric, magnífic


La primera etapa de muntanya del Tour de França es va córrer l'any 1910 entre Bagneres de Luchon i Baiona. Des de 1932 els membres de l'Aviron Baionais organitzen una marxa cicloturista que reprodueix aquella etapa. Amb el Garmin Forerruner al manillar (informació per GPS) en total surten 7.866 metres de desnivell acumulat de pujada i 330 quilòmetres de recorregut, que no és poc. La sortida es fa dissabte a partir de les 7 del matí, i hi ha temps d'arribar fins diumenge a les 6 de la tarda. Són hores, pujades i cansament, però la il·lusió que se sent en acabar, a la riba de la ria de Baiona, és indescriptible.
En l'edició d'enguany, la 42èna (la prova és bienal) a penes hi ha hagut participació catalana. On són els ciclistes del país?
Foto: Javier S. Beaskoetxea


Després de superar el 'cercle de la mort', el ciclista creu que ja ho ha fet tot i que el que resta és pa d'àngel, i s'equivoca. L'Osquich, en ple Bearn, és un port de carretera ampla i en molt bon estat, curt i amb unes vistes damunt la vall oberta, que enamoren, però te algunes rampes entre el 7 i el 8 per cent enganyoses i traidores. A més, després de la llarga i rapida baixada del coll, encara ens queden un munt de cotes, algunes de més d'un qiilòmetre amb rampes del 7 al 12 per cent que faran que l'encara llarg trajecte fins Baiona no sigui pas un passeig.


Soulor i Aubisque. Des d'aquesta vessant els dos ports es pugen junts, a penes sense descens, en mig hi ha el circ de Litor, un dels paratges més bells i espectaculars dels Alts Pirineus. Després del Tourmalet hi ha qui diu que el Soulor no és dur. Mentida. els gairebé 30 quilòmetres de pujada dels dos ports, amb rampes molt dures, sobretot als dos quilòmetres finals del Soulor, posen a prova de veres la resistència del ciclista, que ja ve tocat del Tourmalet. El descens fins Laruns és el més vertiginós de la ruta.


Tourmalet, el gegant, el mite dels Pirineus. Un coll llarg i amb una duresa que va creixent segons s'arriba a dalt. La zona de galeries de la Mongie és el tram més costerut. Després, quan ja li veus el final, la il·lusió per arribar-hi pot el que les cames,a dos mil metres, ja no tiren. A dalt no deixeu de fer-vos la foto amb el 'gegant de la muntanya' i de donar un cop d'ull al bar, un autèntic museu del Tourmalet.


Aspin, el coll més 'suau', si s'em permet, de la ruta coneguda pels ciclistes dels primers Tour com el 'cercle de la mort'. Cal treballar en el descens fins Sta. Maria de Campan per evitar que la musculatura de les cames es refredi i es relaxi.


Peyresourde, a penes uns centenars de metres després de la sortida. Cames fredes, cap calent. La bellesa de la ruta fa oblidar a estones la duresa. és com pedalar entre una catifa verda. Al cim hi ha la creperia més barata del món, 0.40 € la peça. Que voleu més?

9/6/08

Un repte llegendari assolit




Gràcies a l'amic Javier S. Beaskoetxea i als companys de la Iurreta Txirrindulari Elkartea, hem pogut recrear l'epopèia de la primera etapa de muntanya que es va córrer al Tour de l'any 1910.
Sense crits d'assassins, com aquells ciclistes històirics van proferir contra els organitzadors en coronar el Tourmalet, però no sense patiment, La Luchon Baiona, 330 quilòmetres i 7.800 metres de desnivell, amb els gegants Peyresourde, Aspin, Turmalet, Soulor i Aubisque, ha estat assolida amb èxit.
El Tourmalet entre murs de neu? Demà podreu llegir el relat d'aquesta modesta aventura.

1/6/08

Pedaleu maleïts, que no us fan ni cas


Els grans mitjans de comunicació odien el ciclisme, i no es deu a la pèrdua de popularitat pel dopatge, perquè quan esclaten afers d’aquests be que hi dediquen pàgines i minuts atiant el foc de l’escàndol gratuït. No, per molts grans diaris i teles, començant per TV3, el ciclisme és una nosa.
Ignorants com són de la seva pròpia feina una colla, hi ha periodistes esportius, responsables de les àrees d’esports dels mitjans i fins i tot directors, que només pensen en parlar del Barça, encara que no hi hagi ni una mínima noticia d’allò més intranscendent, perquè és el fàcil, còmode i sempre atrau l’atenció d’un públic ja estabornit amb tant d’ofec mediàtic d’aquest color.
La mitologia de l’esport que ha donat grans episodis al periodisme modern, ha desaparegut avui en dia sota el poder omnímode del futbol (i el Barça, el seu profeta) i d’un parell d’icones acompanyades de profuses campanyes publicitàries, sense les quals ni existirien, que fan que els mitjans no parlin de motos, sinó de Pedrosa, no escriguin de cotxes, sinó d’Alonso, ni diguin coses de bàsquet sinó d’en Gasol. I la resta, sobretot si no dona publicitat, no existeix més enllà d’algun breu per calmar la consciència.
Mireu sinó, els mitjans espanyols fa anys que passen del Giro com de la pudor. Ara, divendres tots corre cuita a enviar periodistes als Alps perquè enviessin intenses i sentides cròniques sobre la victòria d’Alberto Contador. Dues obertures de secció i ja no es tornarà a parlar de ciclisme fins el Tour, ep, si no hi ha cap partit de costellada del Barça.
Durant la passada Volta a Catalunya, el 33 va transmetre els darrers quilòmetres de cada etapa amb la professionalitat garantida de l’Arcadi Alibés i els comentaris d’en Melcior Mauri. Ens consta que TV 3 ho va fer després de rebre pressions ‘de molt amunt’ i amb molt poques ganes, les mateixes amb que alguns responsables d’esports dels Telenoticies van acceptar posar cròniques de la cursa als espais informatius. I encara sort que es tracta de la cursa més important del país; és clar que potser si hagués calgut retransmetre un passeig en bicing d’en Joan Laporta ho haurien fet amb enorme il•lusió.

Mauri o l’honestedat del campió


Per damunt dels mites i els herois hi ha les persones i Melcior Mauri és una de les grans persones que habiten el no sempre clar món del ciclisme; per això ens ha agradat que una biografia sobre un dels millors ciclistes catalans de tots els temps sigui, per damunt de tot, un relat humà d’esforç, treball tenaç i temors fins la glòria final, o la crisi... El llibre de l’historiador Josep Mª Cuenca ‘Melcior Mauri, o una altra forma de lluitar contra el temps(Cossetània edicions) és així; per això és un relat de factura bella, exacte i dramàtica i de lectura apassionant com es mereixen les grans gestes de les llegendes de l’esport.
Conèixer Melcior Mauri és descobrir una persona humil i franca. Per als afeccionats al ciclisme, apropar-se al mite osonenc és un acte senzill que es pot fer amb la naturalitat que ell propicia. No hi ha cap engruna vanitosa de la seva exitosa biografia professional en el tracte amb en Melcior. Davant vostre tindreu en tot moment una persona senzilla que, des de l’honestedat, personalitza algunes pàgines ben importants de la història del ciclisme català i internacional.
El llibre de Cuenca sap transmetre la dimensió humana i esportiva d’en Melcior amb l’agudesa que ens el fa sentir pròxim, i amb l’èpica que només un gran campió com ell pot aportar als afeccionats i lectors. Un llibre emocionant ara que arriben les dates més intenses del calendari ciclista anual.

Melcior Mauri o una altra forma de lluitar contra el temps
Josep Mª Cuenca.
Cossetània edicions, col•lecció Perfils, núm 7