25/7/11

Andorra, el país de les pujades

Amb 65 cims, alguns de més de 2.000 metres d’alçada, per als cicloturistes el principat d’Andorra es mereix ben be el nom del país de les pujades. El que passa és que als ciclistes els entusiasma escalar colls de muntanya, i el petit país pirinenc en te una bona colla que formen part, per mèrits propis, del patrimoni ciclista de la humanitat. Ara el govern els ha retolat i n’ha editat una guia, fent de la pràctica del ciclisme una atractiu més per visitar les valls.

Pal, Arinsal, Envalira la Comella o Arcalís són noms vivament associats a l’èpica de les grans competicions ciclistes internacionals. El Tour, la Vuelta i la “Volta” els han escalat en nombroses ocasions, i els grans corredors de tots els temps han escrit damunt el seu asfalt pàgines inesborrables de la història del ciclisme. Ara, igual com ho estan els mítics colls del Tourmalet, l’Aubisque o l’Izoard, vint ports de muntanya de la xarxa de carreteres andorranes han estat senyalitzats amb una retolació especial per a ciclistes. A partir de moment en que comença la pujada hi ha un plafó a cada quilòmetre. A cadascun d’ells s’indica el total de quilòmetres de l’ascensió, quans en resten, el pendent mig del quilòmetre en que el ciclista ingressa i els metres de desnivell. A l’arribada, el darrer dels rètols explica quines curses han escalat aquell port.
Amb un mapa de carreteres i els PDF que us podeu descarregar del web, es pot planificar una excel·lent ruta. Hi ha uns 200 quilòmetres senyalitzats. Això si, cal estar en bona forma, les pujades no són broma.
La ruta que hem dissenyat per descobrir la senyalització dels ports d’Andorra segueix, en part, la de l’etapa reina de la darrera edició de la “Volta” a Catalunya. Aquesta etapa, que va guanyar Alberto Contador, entrava a Andorra pel la Seu d’Urgell i, en arribar a la capital del país, es desviava a l’esquerra en direcció al port de la Comella. El port es troba a 1.347 metres, el desnivell mitjà és d’un 8’1% i la distància és de 4’3 kms, segons diu el primer rètol. A patir d’aquí cames i amunt.
Com que el descens es fa per la mateixa carretera que baixa del llac d’Engolasters, ens proposem pujar al llac. Des d’Escaldes Engordany, el cim d’Engolasters (1.649 m.) és a 6’4 kms, amb un pendent mig de 8’4% i amb un desnivell total de 540 metres.
Aquests dos colls ja posen les cames a to, però encara resten les ascensions més dures de la jornada: l’estació d’esquí de Pal i el port de Cabús, a tocar de la frontera amb la Vall Ferrera (Pallars Sobirà). De les Escaldes cal pujar fins la Massana (5 kms), que no és un port però que puja sense miraments. D’aquí la carretera es suavitza durant 2’5 kms fins a Erts, on comença la doble ascensió. Pal és a 1.900 metres, aquí va acabar l’etapa de la “Volta”. La pujada s’allarga durant 8’4 kms al 6’7%. Són 560 metres de dur desnivell. El port de Cabús, un dels colls més bells del principat, és a 2.302 metres. La distància és llarga, 15’6 kms, i el desnivell total és de 962 metres a un 6’2%.
L’eufòria es desferma en coronar el darrer port de la ruta, i la baixada fa oblidar la fatiga, però nomé sentint la duresa de l’escalada a les cames es pot gaudir de l’epopeia personal que és anar en bicicleta.
Dificultat. Molt difícil. Distància. 72.00 kms Temps: Entre 5h 30’ i 7h Desnivell 2.115 metres. @: http://www.andorra.ad/

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya

22/7/11

El Bike polo, de moda als EE UU, també a BCN

Que van a fer tot de colles de ciclistes camí del Fòrum pedalant amb les seves fixies i singletracks i amb masses de polo a l’espatlla? Doncs van a jugar al bike polo, i l’esplanada asfaltada que hi ha darrera del nou museu de Ciències Naturals, l’esplanada del Fòrum, és un dels millors llocs de Barcelona per fer-ho.
El bike polo te els seus arrels a Seatle, però a hores d’ara ja es juga a moltes ciutats dels Estats Units. El primer gran torneig internacional d’aquests esport, el East Side Polo Invitational es es va fer el 2007 a Nova Iork, i el segon a Londres l'any següent. A la ciutat nordamericana és molt habitual veure grups de gent a les pistes d’street basket del Lower Est Side jugant-hi a migdia i a l’horabaixa.
Al bike polo hi juguen equips de dues a cinc persones. Es marquen les porteries amb cons dels de les obres públiques. El partit es juga al primer equip que fa cinc gols, tot i que també es pot fixar un temps. El ciclista que toca amb el peu a terra és penalitzat.

A la pàgina de la U.S. Bicycle polo Association hi trobareu més informació. I al bloc mexicà BicipoloTapatio, Mèxic és un país amb força afició, trobareu tota mena d’entrades i vídeos sobre aquest joc que ja és a BCN.

20/7/11

Cycling in the grass at Prospect Park


Vida relaxada amb bici i cançons a Brooklyn

Banda sonora: Vitoria Suite.- Wynton Marsalis & Jazz at Lincoln Center Orchestra. Featuring Paco cde Lucia 
Per llegir damunt l'herba: Sunset Park.- Paul Auster (Ecicions 62)

19/7/11

La BIlbao-Bilbao 2012 es farà el 18 de març

Una de les proves més interessants del calendari cicloturista, la Bilbao-Bilbao, ja te data de celebració per a l'any vinent. Apunteu-vos-ho a l'agenda, serà el diumenge 18 de març. La UCi ha confirmat el calendari de la prova basca.
Amb la Bilbao-Bilbao, diumenge 18 de març començarà oficialment la temporada 2012 de cicloturisme. Sense classificacions, amb cinc sortides (des del pont de Deusto a partir de les 8 cada 15 minuts) segons el ritme de cadascú i amb una organització impecable en tots els aspectes, la marxa basca s’ha convertit des de 1988 en un punt de cita de milers de cicloturistes de tot l’estat que ja tenen ganes de començar a pedalar de valent; i amb l’hivern que hem tingut enguany, segur que les ganes encara seran més intenses.

La Bilbao-Bilbao te uns 115 quilòmetres recorreguts íntegrament per carreteres biscaïnes, la majoria de les quals romanen tancades al transit durant tota la proba. Ascendeix a quatre petits ports: Andraka, a 141 m, Umbe, a 232 m., Artebakarra, a 137 m., Gerekiz, a 181 m. I Moega, a 320 m., fet que la fa assequible per a tota mena de ciclistes L’arribada és un llarg i espectacular esprint per una Gran Via bilbaïna plena de públic a vessar, després d’haver pujat fins la basílica de la Begonya, d’haver creuat el pont de la Salve i de passar pel costat del museu Guggenheim. Hi ha premi per a tothom, records de participació (una samarreta i una motxilla) i un ambient extraordinari. L’afecció al ciclisme i la bellesa d’Euskadi hi posen la resta.
L'edició 2011 de la clàssica cicloturista Bilbao-Bilbao va batre tots els seus propis rècords de participació: 9247 ciclistes (txirrindularis en euskera) es van trobar al pont de Deusto per recórer els bellíssims 116 kms de la ruta.

Un plaer que s'encomana

Rodar en bicicleta per la ciutat és un plaer que s'encomana. Les presses, els neguits, els embussos i les llargues esperes es converteixen en estones de lleure i sensacions de benestar. Un parèntesi en mig de l'atrafegada jornada laboral. Hi ha qui, a més, és capaç de traslladar aquest petit plaer quotidià en esbarjo per als dies de lleure i en pràctica esportiva saludable. La petita bici urbana pren una nova i potent dimensió universal. La pràctica del ciclisme en calma sociabilitza. Digueu-ho als vostres amics, parents o parelles. Els canviarà l'humor pedalar camí de la feina per miserable que sigui el contracte laboral que es te.
Tot això ho expliquen aquests dos magnífics vídeos produïts per la companyia de bicicletes plegables britàniques Brompton. Amb el sentit de l'humor que els caracteritza (i que mantenen perquè van en bici), els de Brompton ens presenten una nova edició del seu peculiar campionat del món. El segon és un divertit exemple dels evidents avantatges de desplaçar-se en bici plegable per la ciutat.

18/7/11

Ens volen morts a tots

Els ciclistes fem nosa. A l'administració perquè interpel·lem la seva nefasta gestió de l’espai públic, dels recursos energètics i de la política mediambiental i de mobilitat. Als conductors de vehicles a motor perquè, exigint el nostre espai a la via pública, posem en qüestió el poder de l’automòbil, que és la única demostració de força que poden fer la majoria de persones. A les corporacions financeres, perquè qüestionem el paradigma de la civilització del petroli i la indústria de l’automòbil, que és un dels eixos fonamentals de creixement i consolidació del capitalisme.
I el ciclista que fa menys nosa és el ciclista mort. Per això la justícia, submisa al poder, a penes actua  contra els conductors que assetgen, atropellen i maten ciclistes amb la contundència penal que una mort comporta.
I tampoc ningú no actua contra els que fan apologia de l’eliminació física dels ciclistes de la via pública i el seu entorn (cas de molts comentaris que surten als diaris relatius a l’atropellament i mort de ciclistes).
Aquest diumenge ha estat un altre ciclista mort per un conductor. Ja no cal ni l’excusa de l’alcoholisme. Simplement se’l mata i un de menys. El pròxim pots ser tu, puc ser jo. Fins que acabin amb nosaltres. Llavors s’haurà acabat el problema.
De moment, però, els ciclistes no parem de créixer i de posar en entredit totes les males pràctiques socials que posem al descobert amb la nostra simple activitat de pedalar.

14/7/11

Quarta trobada de tàndems al Penedès

Llorenç del Penedès és la població escollida enguany per la quarta edició de la Trobada de Tàndems. La cita més multitudinària d’aquest tipus de bicicletes que es fa a Catalunya serà diumenge 4 de setembre a les 9 del matí.

La intenció dels organitzadors és mantenir la filosofia de concentració; reunir el màxim possible d'amants dels tàndems tant de carretera com de muntanya, fer un recorregut també d’una quarantena de quilòmetres, intercanviar opinions i fer un esmorzar. La zona rural és molt tranquil·la, hi han molts camins asfaltats, carreteres tranquil·les i el paisatge envoltat de vinyes és fantàstic, a més la ruta es realitzarà en plena verema i els participants podran gaudir de les olors i colors d'aquesta feina.
La ruta, molt plana, és apta per a qualsevol model de tàndems, tot i que els de carretera farien bé en portar pneumàtics una mica més gruixuts, doncs el circuit passa per molts camins rurals asfaltats o cimentats
A mig camí s’aturarà a esmorzar en un dels antics casinos de poble que encara queden en aquesta zona. Cada parella pagarà el seu. La inscripció és gratuïta, doncs aquesta trobada no és competitiva, és una volta lúdica per fer cames, gaudir de l'entorn i de la companyia.
Cada parella ha de ser responsable del seu tàndem, portar casc, eines i recanvis. Tanmateix hi haurà un vehicle d'ajuda per si sortís algun problema.
Aquesta cita no està organitzada per cap club ni instància oficial. Es tracta d’una colla d’amics amants dels tàndems que promouen un dia de trobada amb d’altres companys. La trobada està oberta exclusivament a les bicicletes tàndem. És per això que no cal inscriure’s, però si confirmar l’assistència al correu: carlessol@gmail.com.
Trobareu més informació a: http://trobadatandem.blogspot.com

12/7/11

Cannondale Synapse HiMod Sram red: una americana amb glamour italià

La Cannondale Synapse HiMod és una bicicleta precisa i preciosa, nascuda del compromís entre les prestacions esportives i la comoditat d’ús per a tota mena d’usuaris. Amb components com el grup Sram Red o les llandes Mavic Ksyrium, la màquina de Bedford (Pennsylvania), arrodoneix una posada en escena glamurosa a un preu raonable.

Fins no fa tants anys, els que han tingut alguna Cannondale de les sèries CAAD ho saben, les màquines americanes es definien per una notable comoditat en detriment, però, de la capacitat escaladora i velocista. Els ‘pros’ preferien les clàssiques bicicletes italianes, sempre fidels a unes pautes de competició radicals i sense concessions. Les americanes quedaven per als ‘globeros’, més interessats en la comoditat dels seus cossos i la llarga vida de les seves bicis.
Fundada fa ara 40 anys, Cannondale Bicycle Corporation ha tingut una estreta relació amb Itàlia. Cannondale eren les bicis que equipava el Saeco a les èpoques glorioses del gran Mario Cipollini al Tour de 1999 i les d’Ivan Gotti al Giro de 1997. Posteriorment, Simoni (2003), Cunego (2004), di Luca (2007) i el controvertit Basso (2010), han fet aquesta màquina guanyadora a les carreteres italianes; i encara el basc Igor Astarloa, quan corria al Saeco, la va fer campiona del món al Canadà (2003). A Cannondale saben el que els agrada als que pedalegen damunt bicis italianes. I amb la Sypanse els han fet un vestit a mida i millorat.

Què te que fascina?
La Synapse és una extraordinària muntura esportiva i nerviosa que entusiasma als més radicals i, a la vegada, una bici que enamora a tothom, faci els quilòmetres que faci al cap de la temporada. La clau de volta és la geometria. Sense l’extrema i forçada posició de l’Specialized Tarmac, ni arribant al nivell de generositat de mides d’alguns quadres Trek que recorden el tòpic que abans explicàvem, la Sypanse te una geometria situada just al bell mig, en el punt equidistant entre l’esportivitat i la confortabilitat de marxa. Amb una distància entre eixos suficient per ser una bici tan ràpida pujant i baixant com qualsevol altra de les que usen els equips UCI ProTour, el que diferencia a la Cannondale és la distància entre la forquilla i la potència del manillar. Un centímetre i mig de més és una posició de conducció més fiable als revolts, menys forçada muscularment i més confortable amb l’ús pels que no som ‘pros’ ni aspirem a fer el Tour.
Tot plegat fan de la Cannondale una màquina extraordinàriament fàcil de portar, ràpida en tots els terrenys i senzilla d’adaptar-s’hi. Vam tenir l’ocasió de comprovar-ho en un cap de setmana de ports d’Andorra. Abans de portar un quilòmetre damunt la bici ja estàvem pujant les rampes del 8% de la Comella, i una hora després baixàvem a tota metxa per la costeruda i boteruda carretera dels llacs d’Engolasters. Cap ensurt, cap maniobra arriscada. Poses la bici al revolt i ella segueix la traçada sense immutar-se. I si cal corregir, un gest a l’estret manillar i suaument retroba el camí.

Pujades i pujades
Les llargues ascensions al Port de Cabús i a Arcalís tampoc no van presentar més inconvenient que el de fer treballar cames i pulmons. Les 28 dents del pinyó gros de l’Sram Red t’ajuden a pujar per tot sense deixar-hi l’ànima, i la seva combinació amb la geometria fa que els angles morts de pedalada minvin gairebé fins desaparèixer. Resultat: com si l’haguéssim portat sempre. No vaig enyorar la meva ‘triple’.
Si l’Sram Red és un grup compacte gairebé perfecte pel que respecta a la transmissió, no ens acaba d’agradar la frenada. Les manetes tenen un disseny al qual costa trobar-hi el tacte si s’activen amb les mans als escaladors. I aquests, tanmateix, tenen una ergonomia peculiar; massa peculiar pel nostre gust.
Però les llandes Mavic Ksyrium élite, el comodíssim selló Fi’zik i l’eficaç i ben dissenyat manillar FSA (estret però un dels millors que he provat mai a l’hora d’agafar-s’hi, que és el que compta), fan que aquesta americana adquireixi un glamour italià que la fan desitjable per a molts ciclistes i envejada per moltes marques clàssiques d’aquell país.
A Cannondale la seva llarga experiència italiana els ha anat d’allò més bé. Com a bons americans que són han fet una bici còmode i fàcil de fer córrer, però enamorats d’italià com estan, han construït una màquina esportiva, ràpida i a l’alçada de qualsevol guanyador del Giro...i del Tour?

11/7/11

Tres viles i un poeta

Al Maresme, Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt i Caldes d’Estrac són tres municipis pràcticament maclats l’un dins l’altre, amb termes municipals ínfims en algun cas. A fi de promoure la gestió del seu complex territori fa un temps que han creat la marca ‘Tres viles’. Ara un seguit de rutes senyalitzades amb les marques blanca i groga dels senders de petit recorregut, recórrer descobrir un espai que, no per minimalista és menys divers.

 De la mateixa riba del mar fins el turó de Montalt un seguit de fondals i petites valls que aquesta ruta pretén descobrir amaguen una rica mostra del paisatge mediterrani. Us proposem, doncs, un petit viatge en blau i verd.
Podeu situar la sortida a la riera de Llavaneres, un cop creuada la carretera Nacional II. És un lloc fàcil d’accedir-hi tant si hi arribeu en tren (estació de Llavaneres) com en cotxe, doncs hi ha espai per aparcar-lo. Agafeu el magnífic carril bici que remunta el curs de la riera. Pedaleu a tocar dels els típics canyars que limiten aquests indrets. Heu de seguir sempre les dues franges groc i blanca. A les principals cruïlles hi ha, amés, pals indicadors de distància i direcció. Cap dels itineraris no te pèrdua.
La ruta presenta múltiples itineraris. Al cap de 500 metres un primer trencall a la dreta (direcció Tenis Mora) us portarà cap a Sant Llop, Montalt Parc i les Tres Torres abans d’entrar a la riera de Caldes per tornar a la línia de la costa. És el trajecte més curt, i te a penes 9 quilòmetres i 190 metres de desnivell. Si seguiu recte,pe`ro, arribareu al nucli de Llavaneres. Aquí us podeu desviar fins l’església vella, fer una marrada cap a can Cabot o seguir ascendint suaument per la serralada en direcció al cim del Montalt (596 m.), el punt més alt i un bon mirador de les tres viles.
El descens també presenta diversos trajectes. El podeu fer en direcció cap al nucli de Sant Vicenç, o anar a buscar el Torrentbò per agafar després cap a la zona coneguda com a Milans del Bosc o be cap a Caldes d’Estrac. Ja sigui pel rial d’en Navarra o per la riera de Caldes, després d’una ràpida baixada aviat veureu la esvelta silueta de la torre dels Encantats, una torre de guaita símbol del petit poble on el poeta Joan Maragall va estiuejar força anys. Aquí va escriure el seu famós poema ‘El pi d’Estrac’.
Abans d’agafar la línia costanera per tornar a la sortida val la pena visitar els nombrosos indrets maragallians de la vila, ara que es commemoren els cent cinquanta anys del naixement i el centenari de la mort de l’escriptor. La fonda de la Providència, l’hotel Colom, la platja de les barques o la casa del carrer Ciudad de la Paz, on va estiuejar amb tota la família, són els més notables.
Recordant com eren aquells bels estius de primers de segle, podeu tornar pedalejant còmodament pel Passeig del Marquès de casa Riera fins el port esportiu del Balís. Un cop l’hagueu creuat, un pas sota les vies i la carretera us tornarà a l’inici del recorregut.
Dificultat. Mitjana. Distància. Entre 9 i 21 kms Temps: Entre 1h 10’ i 2h 30’ Desnivell de 190 a 400 metres. Bibliografia: Joan Maragall a Caldes d’Estrac (Institució de les Lletres Catalanes) @: www.caldetes.cat

Publicat al suplement Indrets de El Mundo de Catalunya