22/5/08

BCN, N 30º 48.583' W 04º 30.221'


La ciutat es fa a cada racó de món, a cada waypoint del GPS dels nostres sentiments, per desolat que sigui l’indret o per separats del món quotidià que vulguem estar. La ciutat és territori de la ment i apareix allà on menys ens ho esperem.
Quan en una pista sorrenca pròxima a Ramlia (N 30º 48.583' W 04º 30.221' aproximadament), un llogarret en mig del no res del Sàhara, algú vestit amb l’equipament color festuc del Barça crida el nom de la ciutat al viatger que es creu lluny de tot, algun resort emocional que fa global la presència del nostre lloc al món s’activa inevitablement. Però el que no sap el passavolant és que, en aquest poblet perdut, el nom de Barcelona no els gens estrany, ni es redueix només a la samarreta, probablement falsa com les que es venen a la Rambla, d’un equip de futbol. Ara fa uns anys, una colla de persones fascinades pel desert i les seves gents, van instal•lar una bomba que permet al poble tenir aigua potable; i l’aigua és vida, com anem descobrint aquí. Va ser així com Barcelona es va començar a fer, fins i tot, en un extrem ignot del sud, on el Sàhara abraça el desig de viure fins a extrems insospitadament durs i bells i on els noms de tots els vèrtex del món que allà hi conflueixen es duen gravats al cor i a la ment.
Portats al Sàhara pel desig d’aventura i competició, la gent de l’empresa RPM va descobrir fa uns anys aquell territori on ‘tothom et dona tot el que te, encara que només sigui la ma’, segons diu el bloc de Manu Tejada home seduït per aquella llum meridional. Avui Ramlia és molt més que unes coordenades al GPS, és un referent a l’ànima difosa del viatger, un altre barri de Barcelona. ‘He estat a la vostra ciutat dues vegades’, diu l’Omar mentre prepara el te símbol d’hospitalitat, ‘una per Internet i l’altra en somnis’. El ciber cafè més pròxim és a una cinquantena de quilòmetres el nord per camins no sempre clars. A Ramlia fins i tot els viatges virtuals són difícils, però els onírics són a tocar amb la punta dels dits, i Barcelona hi apareix amb la mateixa quotidianitat que les dunes de l’Erg Chebbi canvien de color segons la llum del sol.
A voltes descrivim la ciutat com la superposició de fines textures diverses de llum, pell i cultura, i no ens aturem a pensar com s’entén aquesta diversitat humana en un racó de món com el desert. Si ens sorprèn algú que crida el seu nom en meitat del no res, potser és que som ignorants de la nostra pròpia riquesa i no sabem que hi ha tantes barcelones com punts al GPS de la ment.

Publicat a Time Out
A la foto amb el Quico Massaneda en mig del desert.

19/5/08

Àlbum de fotos de la Volta







De dalt a baix:
Foto 1, així ha començat la 88èna edició de la Volta ciclista a Catalunya.
Fotos 2 i 3, ja us hem dit que la baixada només era apta per a bons traçadors.
Foto 4, Georges Hincapie, segon classificat.
Foto 5, Ivan Gutiérrez, tercer i primer espanyol.

88èna Volta, un inici intens i acolorit


Ni la complexitat del finançament, ni la crisi econòmica mundial, ni la mala imatge actual del ciclisme, ni la climatologia canviant, ni la sorollosa clientela del bar ‘Au bravant’, han deslluït l’inici de la 88èna Volta a Catalunya. La crono de Lloret ha tingut un traçat i un desenvolupament impecable, i la vila costanera ha estat la millor amfitriona que una prova internacional de primer rang pot tenir.

L’etapa pròleg podia haver estat una desfilada i ha estat una etapa nerviosa, disputada, d’una gran bellesa i que, a més, ha estat presenciada per un nombrós i acolorit públic, tal i com s’escau a la vila. El traçat del circuit ha seleccionat la cursa. Curt però intens, com cal en un pròleg. Una pujada amb una trentena de metres finals que deixaven sense alè als que no estan per festes, una baixada entapissada de revolts damunt les belles raconades marines de Lloret apta només per a traçadors fins, i una llarga recta arran de mar per esprémer el que quedés a les cames; i no cal més, ara, cal saber dissenyar circuits així, i l’equip de Volta a Catalunya Associació Esportiva, amb en Rubèn Peris al davant, en sabent molt; per això la Volta és a l’UCI Pro Tour.
Amb aquesta perspectiva, els favorits no han sortit a passejar, i la gent els ho ha agraït amb aplaudiments i visques de tota mena, alguns tornant de la platja, des de les terrasses dels hotels (d’on han tret un anglesos una botzina escandalosa com un tro?) o amb la pinta de cervesa ben enlairada i l’esperit joiós i amable, això si. Turistes de samarreta d’imperi, gelat de maduixa i pell color gamba han afegit un color extra a l’etapa, un ambient especial, que ben poques vegades es veu en una cursa ciclista i menys en dia feiner.
Llàstima de la gotellada que ha condicionat la cursa de Carlos Sastre, Christophe Moreau, Ezequiel Mosquera i alguns altres dels bons, que no han vist clar el descens amb el paviment mullat. Thor Hushovd tampoc no l’ha trobat eixut del tot, però ha vingut amb moltes ganes, segons que reconeix, i li fa il•lusió tornar a la Volta, on ja ha guanyat. Ganes, força i ambient, han estat la combinació que ha fet planejar aquest jove noruec pels carrers de Lloret.
Si Josep Mª Planes, autor de les millors cròniques que s’han escrit mai en català sobre ciclisme, hagués estat avui a Lloret, hauria fruit de valent amb l’original i bigarrada llum i aire que ha tingut el debut de la 88èna Volta. Enguany la cursa ha engegat amb un color diferent, un color de salut, el de la gent de vacances. Deu ser per això que molts dels badocs locals que hi érem hem gaudit com canalla.

TV: Lloret acull de nou la Volta


Amb una contrarellotge individual de 3'6 quilòmetres, la ciutat de Lloret de Mar acull avui, a partir de les 16h, la primera etapa de la 88èna edició de la Volta ciclista a Catalunya. Lloret serà punt d'arrencada de la Volta durant quatre anys, enhorabona als seus ciutadans i als milers de visitants que hi sojornen.
Al vídeo podeu veure el final d'etapa de la darrera vegada que la cursa va arribar a la vila selvatana

18/5/08

La Luchon – Baiona, memòria viva del ciclisme llegendari


La clàssica cicloturista Luchon – Baiona es corre el pròxim dia 7 de juny seguint el recorregut de la que va ser primera etapa de muntanya del Tour l’any 1910. Per entendre l’èpica d’aquest esport cal passar per aquesta prova, són 5.257 metres de desnivell de pujada i 327 quilòmetres. Us ho explicarem des de la carretera.

Els Pirineus es van començar a travessar en bicicleta durant la celebració del Tour de França de l’any 1910. Henry Desgrange estava satisfet a mitges de com havia funcionat la volta les set edicions anteriors. El periòdic l’Auto, havia augmentat les vendes fins 200.000 exemplars diaris durant els dies que durava la prova i el nombre de participants havia augmentat fins els 150, dels quals 55 l’havien acabada. Però el guanyador, el luxemburguès Nicolas Franz, havia dominat de manera abassegadora tota la competició guanyant en sis etapes i traient emoció a la cursa. Desgrange buscava una fórmula innovadora per rellançar el Tour i va ser el seu col•laborador Alphonse Steines qui la hi va donar.
Algú li havia parlat de la regió de la Bigorre, als Pirineus. Era un lloc on la gent adinerada anava a prendre les aigües, però també era un indret que tenia unes impressionants rutes de muntanya d’una bellesa salvatge. La gent del lloc anomenava a la zona El cercle de la mort, perquè més d’una vegada s’havia dit que, a més de vaques i cavalls, els ossos ferotges també havien devorat algun granger. Hom parlava d’esquelets humans descoberts al mig de la muntanya. Aquests cols tant perillosos, però tant meravellosos a la vegada, eren L’Aubisque, el Tourmalet, l’Aspin i el Peyresourde.
Aquella primavera de 1910 Steines va visitar el lloc seguint instruccions de Desgrange. No cal dir que tots dos estaven convençuts d’avantmà que calia que el Tour travessés els Pirineus per donar una nova emoció i diversitat a la cursa. Després de prometre a les autoritats i ciutadans de la zona que l’organització del Tour ajudaria a construir una carretera digne de rebre tal nom, Steines va llogar un cotxe i un xofer a la població d’Eux Bonnes, al peu de l’Aubisque i per allà es va dirigir cap el Tourmalet. A quatre quilòmetres del cim una tempesta de neu va impedir que el cotxe seguís avançant. Però Steines va fer retornar el xofer al poble i ell va seguir a peu guiant-se només amb els pals que delimitaven el camí en cas de nevada. Diuen que va passar el cim amb enfonsat de neu fins la cintura. Quan a les tres de la matinada va arribar a Barèges tothom el donava per mort. Després d’escalfar-se i de recuperar-se, va posar un telegrama e Desgrange que deia: “He passat el Tourmalet. Molt bona ruta. Perfectament practicable. Firmat: Steines”. Al més d’abril es va presentar el recorregut de la vuitena edició del Tour de França que incloïa la travessa dels principals colls dels Pirineus. La vuitena edició de la cursa només va comptar amb 110 participants a la sortida.
La primera etapa de muntanya del Tour va començar a Bagneres de Luchon i va acabar a Baione després d’escalar el Peyresourde, l’Aspin, , el Tourmalet, el Soulor, l’Aubisque, el petit Osquich i unes quantes cotes més sense importància, total, 327 quilòmetres. Octave Lapize, que va ser el guanyador de l’etapa amb un quart d’hora d’avantatge sobre Lafourcade i que posteriorment també va ser el guanyador de la cursa, va franquejar el Tourmalet en segon lloc. En passar es va encarar als organitzadors i els va escridassar tractant-los d’assassins. L’etapa havia començat a dos quarts de quatre de la matinada i molts participants la van acabar ben entrada la nit i dalt dels cotxes. Lapize va trigar 14 hores en fer-la. El darrer classificat, Georges Cauvry, va trigar-ne 22 i va arribar a Baiona de matinada. L’organització, però, no en va desqualificar a cap.
El relat periodístic de les heroïcitats dels ciclistes de principis de segle XX pels camins dels Pirineus va atraure amb força el públic. El diari l’Auto, patrocinador de la cursa i que relatava dia a dia l’avenir de la competició, passava a vendre 300.000 exemplars cada dia. Ara bé, curiosament, i malgrat la duresa d’aquella primera vegada que es va travessar la serralada, la victòria de Lapize no es va decidir als Pirineus, sinó a les etapes planes que anaven cap a Brest i Caen.
El dia 7 de juny es corre la Luchon Baione (http://aviron-bayonnais-cyclotourisme.over-blog.com/article-18937666.html), clàssica cicloturista que recorre els mateixos camins que els ciclistes de llegenda van fer l’any 1910. En aquesta edició (la marxa només es fa cada dos anys), el Tourmalet serà allà per reviure la memòria dels pioners del ciclisme, d’uns herois que van fer gran l’esport que ens estimem. 5.257 metres de desnivell positiu i 327 quilòmetres ens esperen. Ja us ho explicarem.

(El relat històric està extret del llibre ‘De Donòstia a Portbou’, de Rafael Vallbona i Llorenç Pros, ed. Proa)

La Volta a Catalunya, un episodi de les nostres vides


-Del 19 al 25 de maig els corredors recorreran el país
-La Volta, que l’any 2011 arriba al centenari, és la més antiga de l’estat
-Forma part de la reduïda elit mundial del ciclisme


Amb un pròleg a Lloret de Mar, demà arrenca la 88èna edició de la Volta Ciclista a Catalunya, la competició ciclista més antiga de l’estat, una de les proves que formen part de l’exclusiva elit UCI Pro Tour i demostració històrica de la vitalitat emprenedora que Catalunya te des de sempre en l’esport. Malgrat aquest brillant expedient, però, i en una època molt complicada per a totes les competicions ciclistes internacionals, el govern de la Generalitat tracta de manera injusta, negant-li el suport que es mereix, una competició que representa al país en la primera divisió del ciclisme internacional. Com si anéssim sobrats de proves esportives de gran prestigi internacional.
Però malgrat això, la Volta tornarà demà a les carreteres de Catalunya i posarà una nota de festa i emoció per allà on passi; és aquesta la grandesa del ciclisme, i això no es perd. Durant una setmana milers de persones de tot el país ho deixaran tot durant uns moments i sortiran al carrer per aplaudir i encoratjar els corredors que, com sempre, se sentiran contents per la hospitalitat de la ciutadania.
Dimarts Riudellots de la Selva-Banyoles, etapa trencacames; dimecres etapa reina entre Banyoles i la Seu d’Urgell; dijous parlaran els rodadors entre La Seu i Ascó; divendres Ascó-El Vendrell, on s’acabarà de decidir el que resti obert; dissabte El Vendrell-Pallejà, un dia d’escapades i final diumenge al carrer de Sants, l’indret més emblemàtic de la cursa. Al web http://www.voltacatalunya.cat/ trobareu tota la informació necessària per seguir la competició.
Per a la majoria de catalans, afeccionats o no al ciclisme, la Volta ens evoca records d’infantesa, de tardes al peu de la carretera esperant la caravana de publicitat amb el seu alegre xivarri, les gorres del Cola Cao voleiant des dels camions, la música...i després, la tensa espera des corredors. Un silenci llarg i, de sobte, sirenes, llums i una gran cridòria; motos de la policia, cotxes pintats de colors llampants, i els corredors dins un brunzir de pinyons i cadenes, concentrats, passant com un eixam de papallones rarament acolorides. –El del davant era en Pessarrodona, deia algú, i ja teníem tema de conversa al pati per dies. La Volta formava part de les nostres vides.
Ara, amb els anys, potser ja no tenim temps de sortir a la carretera a veure passar la cursa, ja ho fan els nens d’avui com ho vam fer nosaltres de menuts. Ens ve al cap de nou la Volta alguna primavera quan sentim que la passarà de nou pel nostre poble, i recordem amb emoció com la caravana ciclista també va fer que entenguéssim una mica quin era el nostre país i quina era la llengua i la cultura de la terra on creixíem. Pels afeccionats a les bicis, la Volta conforma una part de la nostra educació sentimental.

5/5/08

Àlbum de fotos de la Titan Desert









Titan desert: ‘Ij u baw ur ytegg thamriqth’ (Amb una fava no es fa la sopa)


Roberto Heras, el guanyador, Claudio Ciapucci, Melcior Mauri, Laurent Jalabert, Peio Ruíz Cabestany o l’ex-jugador de bàsquet Andrés Jiménez són noms sobradament coneguts per a qualsevol persona mínimament informada. Els seus noms han fet que aquests dies alguns mitjans de comunicació hagin parlat de la Titan Desert, però amb ells no n’hi ha prou, ni de bon tros, perquè aquesta competició es pugui portar a terme; aquest és el significat d’aquest antic proverbi amazic (els mal dits berebers).
Els amateurs Raúl Hernández, Rafael Bosch, Joan Llordella o Jaume Caro, per dir-ne uns quants, són noms fins ara anònims que han animat la Titan fins el darrer minut donant-li una mica de color, tot i que l’astut Heras va amarrar la victòria ja el primer dia; però ells tampoc no són suficients faves per a fer la sopa i, malgrat tot, l’organització sovint ha fet l’efecte que només ha pensat en aquests reduïts grups de participants a l’hora de dissenyar la cursa d’enguany, la que havia de ser la consolidació del projecte Titan i que, al final, només l’ha deixada en un interrogant difícil de respondre durant una bona colla de mesos. Per què?
Perquè la resta, els que fan la sopa i conformen el grup de 220 ciclistes que van sortir de Dades diumenge 27, s’han sentit a voltes abandonats, alguns fins i tot enganyats, i molts d’ells asseguren que no recomanaran a amics, coneguts i saludats d’inscriure’s a la Titan Desert 09, simplement perquè, tal i com l’han plantejada enguany, ja no és una cursa apta per a tothom, tot i que l’organització s’havia fet un fart de repetir aquesta idea al llarg de les dues edicions anteriors i durant tot l’any de preparació d’aquesta que ha acabat ara.
La Titan 08 s’ha assemblat més al Marató des Sables o a un Iron Man que no pas a una prova on cadascú posava el llistó de competitivitat segons les seves possibilitats. La majoria dels participants que van anar-hi amb la idea de viure una aventura personal d’esforç i superació van acabar abandonant en una etapa marató infernal per un traçat equivocat, una logística d’intendència errada i unes condicions climàtiques extremes (però quina possibilitat cal preveure).

Una cursa indefinida
És molt probable que la intenció d’RPM no sigui la d’excloure a ningú, però per mantenir el delicat equilibri entre els professionals, que fan venir la tele, i els amateurs, que fan omplir les inscripcions, s’ha de treballar amb molt més rigor de la que ha treballat enguany l’organització. Simplement, se’ls ha descontrolat la cursa pel seu mal cap i per no provar abans el recorregut damunt d’una bici (increïble!). I la resta són excuses de mal pagador (els participants en van sentir a dir-ne una bona colla).
Posar avituallaments cada 40 quilòmetres de ple desert, molts d’ells empenyent la bicicleta, raccionar l’aigua en algun avituallament, una aigua fastigosament calenta i era la única cosa que hi havia, i dissenyar etapes llarguíssimes i sense sentit que després s’han d’escurçar a corre cuita amb el perill d’errades que hi ha (com així va ser), no respon a la filosofia que havia anunciat prèviament als quatre vents l’organització. O una cosa o una altra, però manifestar ‘que l’últim sigui també un guanyador’, com va dir el director de la prova, Juan Porcar, a la presentació a la premsa i convertir-ho en un ‘que l’últim agonitzi per sobreviure’, és canviar les regles del joc sense avisar. I, en algun cas, a més, no volent reconèixer cap errada mantenint una actitud arrogant impròpia d’un grup de persones que han de conviure en condicions extremes.
A les mans d’RPM està ara decidir en què es vol convertir la Titan Desert; seva és la prova i és necessari que es defineixin ben aviat, més que res perquè tindran molta feina en recuperar la bona imatge desgastada enguany i reconquerir molts ciclistes desenganyats si volen fer una bona inscripció. Però ull, que només ells estan legitimats per decidir que ha de ser la cursa, si es vol tornar a la idea de la èpica per a tothom o es vol tornar una marató des Sables en bici. Ningú, per ben classificat que hagi quedat, per capacitat de generar opinió pública que tingui o per pes específic dins el sector de la bici de que gaudeixi, ha de dir-los cap a on ha d’anar aquesta marató del desert. Si volen sempre tindran les opinions de la gent que s’estima aquesta aventura, però la decisió és seva, i després els ciclistes faran.
Ara, us assegurem que pedalar pel Sàhara i els seus voltants (l’Jbel Sarho) és una vivència humana i esportiva emocionant i enriquidora. Una d’aquelles coses que fa més grans i nobles les persones.

3/5/08

Titan Desert 08, no hi ha hagut sort


A la foto l'equip Probike 4 format per Llorenç Pros, Joan Sabaté i Rafael Vallbona abans de la sortida de la primera etapa de la Titan Desert 2008 que divendres va acabar a Arfoud (Marroc). Malgrat la bona cara del principi cal dir que enguany la sort no ha acompanyat als tres membres de l'equip, que a l'etapa marató de 126 quilòmetres van veure's obligats a abandonar. A partir de demà Tourmalet us oferirà una extensa crònica d'aquesta competició de BTT extrem que s'ha corregut al llarg de tota la setmana passada per pistes, i fora d'elles, del desert del Sahara.