11/3/13

La història d'en Xavi Tondo, en un llibre

El dia 23 de maig de 2011 va morir el ciclista vallenc Xvier Tondo, víctima d’un absurd accident. Aquesta primavera Cossetània Edicions ha publicat el llibre ‘Xavier Tondo, el triomf de l’obstinació’, un relat sobre la vida i la carrera esportiva del malaguanyat corredor. Tot seguit en podeu llegir un fragment. 
Guanyador de l'etapa reina de la 'Volta'. Seu d'Urgell 2010

Igual que tants altres nens de la seva generació, la primera bici d’en Xavier Tondo és una Panther de Rabasa. I com amb totes les coses valuoses, la família li ensenya que s’ha d’esforçar per a aconseguir allò que vol. A casa són colla i no van grassos. La forma de tenir una bici és fent el que sempre han fet milers de famílies d’aquest país; així, entre uns Reis i un aniversari, aconsegueix la seva primera bici. Té deu anys i es passa el dia saltant pels camps propers a casa amb els seus amics d’escola. 
(.../...)
És en Jaume Bernabeu, el segon marit de l’Emma i pare dels seus dos fills petits, en Jaume i l’Helena, qui li proposa al Xavi de provar per primera vegada una bicicleta de carretera. En Jaume, que és de Manresa, és un afeccionat al ciclisme que surt cada diumenge i te una bona màquina. Ell veu com l’afecció d’en Xavi augmenta i no dubta a proposar-li que ho intenti. I li encanta, és clar. Un temps després de sortir els diumenges, la colla d’amics, molts es coneixen de l’institut, no dubten a inscriure’s a la secció de ciclisme del Club Bàsquet Valls.
És el sentiment d’equip el que encén en el Xavi la passió per ser ciclista professional. Pedalar en grup vestint tots el mateix mallot blau, l’esforç personal com a element clau del bon funcionament del conjunt, fan entendre al jove Tondo que la seva vida és la bicicleta: ho té tot. I no dubta a dir-li a la seva mare que vol ser ciclista, que no vol ni acabar els estudis. La mare, que se les sap totes, li diu allò de: “d’acord; arribaràs, guanyaràs i seràs famós. I et faran una entrevista i no sabràs ni respondre perquè no tindràs ni els estudis mínims”. I en Xavi, que de ruc no en té ni un pèl, acaba el batxillerat amb els pedals al cap.
L’Enric Menero i la seva colla es troben tots els diumenges per sortir en bicicleta de carretera. Porten l’entrepà, i fan quilometres; res de competir. Fins que algú del C.B Valls els suggereix d’inscriure’s a la secció ciclista del club i anar a fer alguna cursa. És l’any següent a Banyoles, en una de les primeres competicions a les quals acudeixen, que coneix en Xavi Tondo. Primer són pocs, però quan es posen a entrenar amb la idea de córrer arriben a ser deu o quinze nanos de Valls competint en diverses categories (cadets, juvenils, algun infantil), una circumstància insòlita que no s’ha tornat a repetir. En Xavi és dels més petits, ha arribat al club de la mà del pare d’un altre company, l’Albert Vives. 
Al podi amb la resta de corredors professionals catalans
L’Albert Gil i en Marcel Soriano són els primers entrenadors d’aquell grup entusiasta de nois. Com que veuen que l’afecció i les ganes dels pupils van de veres, la següent temporada ja els comença a entrenar en Quim Royes, que introdueix mètodes de preparació més rigorosos i que els prepara força anys.
Companys i entrenador s’adonen de seguida que aquell noi esprimatxat va molt fort. L’Enric Menero està acostumat a arribat primer als colls cada vegada que els de la colla es piquen. Els primers dies que en Xavier surt amb ells resta perplex. Tiba fort, mira enrere i sempre hi és aquell nano. 
             -.Què hi fa aquí aquest marrec? –pensa l’Enric mentre gira el cap.
I tiba més fort, però no hi ha manera de desenganxar-se’n. Com un dia pujant a l’Albiol. L’Enric es posa al capdavant del grup, com sempre, i en Tondo s’aferra a la seva roda. L’altre baixa un pinyó i accelera, però el jove no es despenja. Poc a poc la resta de la colla va perdent roda i buscant un ritme més idoni a les seves possibilitats. Quan ja s’han quedat sols en Xavier diu de sobte:
            -Para, para, que m’estic marejant. He agafat una pájara. 
En Menero, que encara no ha sentit mai a parlar d’una pájara, s’atura per preguntar-li què li passa.
            -M’he marejat, estic defallit.
I a la que munten de nou, en Tondo surt disparat com una bala deixant l’altre palplantat i guanya el premi de la muntanya.
Però l’Enric és gat vell, i un altre dia li torna la jugada. Quan són a penes a 400 metres d’arribar dalt d’un coll en Xavi va enganxat a la seva roda, com d’habitud. La tradició de totes les colles ciclistes diu que dalt del coll s’ha d’esprintar. Però en Tondo no coneix la carretera i li pregunta al seu company quan falta per fer cim.
            -Ui, uns dos quilòmetres encara, -respon en Menero.
I com que el jove, més inexpert, afluixa per conservar intactes les forces per a l’esprint, l’altre accelera i el guanya. Tenen 14 o 15 anys i un tremp terriblement competitiu. No s’empipen per aquestes males passades; ans al contrari, aprenen els uns dels altres. La seva rivalitat és estrictament esportiva, sana i juvenil. Les bicis que porten són autèntics ‘ferros’ pesats i amb components molt senzills. L’Enric té una Peugeot, i en Xavier una blanca que duu pintat ‘Colnado’ al tub que va de la direcció al pedalier. Però això a ells poc els importa. En l’únic que pensen és en competir, en ser el millor, en superar els rivals sense deixar de ser amics. Poc després, quan en Quim Royes els comença a entrenar de valent, tothom veu clarament que el normal és que guanyi en Xavier. I quan no té el dia fi l’Enric; això si.
Aquesta nova situació, lluny de separar-los, els agermana encara més. De colla ciclista passen a ser colla d’amics. Van a fer acampades a la serra de Prades, queden per sortir de nit, organitzen coses per Nadal i Cap d’Any. I encara amb el temps, tot i que els vents del món els portin a rodar per llocs diferents, mai no deixen diluir la seva amistat de joventut. Sol ser en Xavi qui, quan va a Valls, fa trucades, queden, es veuen. Fan un refresc i xerren de la vida, queden per sortir en bici. Hi ha gent que només es veu quan en Tondo els cita. Ell és el nexe d’unió. És la seva manera de ser, i no la canvia per voltes que doni la vida.
(.../...)
Quan en Joaquim Royes coneix en Xavi no pensa pas, “aquest serà ciclista”. Ca! En Quim ha corregut en bici, i es dedica al triatló i a estudiar INEFC quan la junta del C.B. Valls li proposa d’entrenar una colla de nois molt entusiasmats amb competir. Entre d’altres hi ha l’Enric Menero, en Jordi Estalella i en Xavi Tondo, que és un noi que té condicions, però que, com que li agrada tot, no fa pas que el nou preparador pensi en ell com en un ciclista professional. En aquell moment encara juga a hoquei, i la veritat és que no és gaire bo, però li posa moltes ganes, “pebrots” recorda en Royes. És coratjós i té ganes de progressar, però en preparació física va molt curt tot i que té bones qualitats. En aquell moment, a trencar de l’adolescència, l’entrenador veu en Xavi més com un rebel que no pas com un abnegat i disciplinat treballador.
En Quim sap que, si no s’agafen els valors del treball, difícilment es pot progressar com a esportista. Es poden tenir condicions, però fer el gran salt és molt més complicat.
Durant els anys de juvenil i amateur l’entrenador veu el progrés d’en Tondo. Aprèn a entrenar, a ser físicament disciplinat i a fer els quilòmetres ben fets, més que a fer-ne molts. De primer li posa paranys, fins i tot. Mentre diu a la majoria de corredors que han de fer 40 quilòmetres, perquè sap que en faran 30, al Xavier li diu que n’ha de fer 20, perquè sap que en farà 30. És la manera que, espera, tard o d’hora s’adoni de com s’han de fer les coses si vol ser algú en l’esport. Però li costa de fer-li entendre que, el dia abans d’una cursa, no pot fer un entrenament a fons, o que cal fer estiraments abans i després de l’exercici, o que ha de cuidar la dieta. A les primeres competicions ja surt cansat! No té cap mena de mètode.
Amb els nens del parvulari de la Vall d'en Bas (Garrotxa)
Fins que guanya per primer cop en el primer any de juvenil. És a la cursa de l’Hospitalet de l’Infant. És un juvenil descarat, de metxa curta, d’aquells que, al primer quilòmetre ja volen destrossar la cursa. La prova és en circuit. Es posa al davant des del primer moment i que el segueixi qui pugui. Tira i tira fins que guanya per classe, perquè és molt bo, no pas per estratègia. Ha pres la decisió de guanyar i es lliura a la lluita fins deixar-hi l’ànima. I està de sort, i arriba primer abans de defallir del tot. Tot just és juvenil de primer any i ja se’l veu que és un fora de classe, però se l’ha de domesticar. Així no anirà enlloc.
Poc a poc, amb petits trucs si cal, va aprenent a dosificar l’esforç i a aprofitar bé la feina. Fent els 45 quilòmetres de la volta cap al Pont d’Armentera comprèn per fi que no ha de ser el primer en donar batalla quan comença la pujada. En Royes l’ensenya a observar la resta del grup i esperar el seu moment. És un pas endavant important; segur que hi pensa el dia que guanya l’etapa de la París-Niça. El seu primer entrenador recorda com li cauen les llàgrimes davant la televisió.
Amb el temps tothom veu que en Xavi Tondo és un fenomen espontani dels que no se’n donen gaires en una ciutat petita. Gràcies als seus companys i a l’abnegada i obscura feina de la junta del C.B. Valls en crear la secció de ciclisme, ell té més a l’abast aprendre a ser ciclista. Evidentment que només amb la seva convicció i amb la seva capacitat de lluita es pot arribar a algun lloc, però és importantíssima l’existència de la secció ciclista, que li aporta companys i possibilitats d’entrenar a casa mateix.
Durant els primers anys de formació, a Valls, el jove ciclista s’empelta dels valors del treball, la voluntat i el sacrifici imprescindibles per a progressar com cal; fins que els té ben interioritzats, però encara no els sap exterioritzar.
En Quim Royes veu que al Xavi li cal un canvi de mentalitat. Només si aconsegueix fer-ho, podrà esclatar com a professional.
(c) de totes les fotos: 'Volta' a Catalunya A.E.

Cap comentari: