14/8/07

Els Pirineus uneixen





Vaig conèixer Javier Sánchez Beaskoetxea dins d’un cotxe i fent mala cara; jo també feia mala cara. Tots dos érem dalt la Pierre de Saint Martin i acabàvem d’abandonar a la Quebrantahuesos més llarga i bèstia que s’ha fet mai, la de l’any de l’esllavissada al Portalet que va obligar els organitzadors a fer una volta de 234 quilòmetres amb un calor sufocant i mancats d’avituallament.
En Javier és un dels cicloturistes més prestigiosos i coneguts de l’estat per la defensa aferrissada que fa tothora de l’autèntic esperit del ciclisme popular, com a ciclista des de la carretera i com a periodista des de diversos mitjans de comunicació. En d’aquesta doble perspectiva hem compartit experiències literàries al voltant de la bici (articles, llibres...) i hem pedalat junts alguna vegada (el viu a Bilbo i jo a Catalunya), però mai no havia participat directament en un del seus viatges ciclistes fins dijous passat.
La setmana passada en Javier va travessar de nou la serralada Pirinenca. Si l’any passat ho va fer per la cara nord, la vessant dels ports mítics del Tour, enguany ho ha fet per la cara sud, menys mitificada per la competició però tant interessant com l’altra pels cicloturistes. Va sortir d’Hondarribia, dijous a la tarda va arribar a Puigcerdà i a l’endemà vam pedalar plegats fins Banyoles (144 qms.). Podreu llegir ben aviat el relat complert de l’aventura al seu bloc El col del agonístic (http://www.agonistic.blogspot.com/) i a la revista digital A rueda (http://www.arueda.com/); jo ara només pretenc fer un breu makin off de la ruta.
L’etapa que vam fer va ser la més llarga de la travessa, però calia tenir en compte que hi havia més desnivell de baixada que no pas de pujada i que per primer cop als seus dos viatges no pedalava sol; amb la meva bici de carretera i sense pes, jo era la llebre perfecta per tirar dels més de 20 quilos que portava entre la bici (una híbrida que no escatima en detalls com timbre, parafang o un porta paquets immens), i les dues alforges més la bossa de manillar.
El dia es va llevar clar i assolellat com només ho és a la Cerdanya. Recollir la bugada del dia abans, enfundar-se en un maillot de les metes volants de la darrera volta al País Basc, i, cap a la Collada que hi falta gent. La pujada a Tosses és llarga però suau, i no vam parar de xerrar en tota l‘estona. A dalt, com veieu a les fotos, cal preparar tot l’operatiu fotogràfic. Posar la càmera al petit trípode, enfocar, programar-la i tornar a passar per immortalitzar el moment de la nostra arribada al coll sense necessitat de que ningú no ens hagi de fer cap foto. La logística del Javier és de professional. Cap a Ribes (bocata), Ripoll amb visita obligada al monestir, Sant Joan de les Abadeses, el bellíssim coll de Capsacosta per la cara senzilla, Olot (bocata) i el trajecte final trencacames i pesat però d’una enorme bellesa per Santa Pau, un indret que ell desconeixia i que li va entusiasmar, Mieres i Banyoles.
A l’endemà ell seguia fins al Cap de Creus. Jo vaig tornar a Premià una mica enyorat, amb ganes de fer més bici i d’aprendre més coses al costat d’aquest extraordinari ciclista i millor persona, però no ho podia fer; era el seu viatge, el seu èxit el de travessar tot sol la serralada per segon cop. Us asseguro que, en un moment en que el ciclisme està essent tan desprestigiat per culpa del dopatge dels professionals, cilcoturistes com en Javier Sánchez tornen a fer gran i bell aquest esport aparentment solitari i romàntic, però amb una capacitat per relacionar llocs, cultures i persones com pocs. Ezkerri kasko, Javier.

3 comentaris:

Javier Sánchez-Beaskoetxea ha dit...

Muchas gracias por tus comentarios Rafa, y por tu grata compañía y hospitalidad. Me lo pasé muy bien contigo, da gusto charlar con personas comunicativas y buenas conversadoras.
La bici, como bien dices, es algo que une a las personas. Los que hemos pedaleado en otros países sabemos lo que es sentir que enganchamos bien con nuestro compañero ocasional de una subida aunque no podamos entendernos ni una palabra.
Por ello el ciclismo seguirá adelante, pues los que andamos en bici somos todos personas con una pasión que sólo se entiende cuando la sientes.
Gracies per tot (no sé si se escribe así).

Rafael Vallbona ha dit...

Si Javier, s'escriu així, (només falta un accent obert a la 'à'). S'escriu amb les paraules d'amistat i complicitat que només els autèntics ciclistes com tu sou capaços de portar a les alforges, muntanya amunt i avall, i escampar-les per tota l'estimada serralada pirinenca.
Salut per tu i tots els que sou d'aquesta mena; per sort, de tant en tant en descobriexo alguns. Així la vida te més sentit.

Anònim ha dit...

Hola,

(sin tildes)

Antes de nada, me presento. Me llamo Javier, vallisoletano que vive y trabaja en Catalunya.

Hace tiempo que vengo siguiendo diferentes relatos traspirenaicos, entre ellos los vuestros (tambien el trasalpino de Rafael).

Espero poder hacer la traspirenaica en el 2008 si encuentro el tiempo para ello.

De momento vaya mi felicitacion y reconocimiento para los tres (no me olvido de Llorenc), por acercame ese cicloturismo del que cada vez dusfruto mas y en el que cada vez corro menos.

Salud y coronas,
Javi.