19/7/10

Fa cent anys que el Tour travessa els Pirineus, una epopeia de la modernitat del segle XX

Tal dia com avui, 19 de juliol, però de l’any 1903, Maurice Garin, ‘le petit ramoneur’ va guanyar la primera edició del Tour de França. Va ser un recurs publicitari del diari L'auto-Vélo i el recorregut va ser dissenyat pel director del mateix, Henri Desgrange. En aquella edició els ciclistes que abandonaven en una de les etapes els era permés de continuar prenent-hi part, tot i que, a partir d'aquell moment, ja no competien per a la classificació general. Això va permetre a Hippolyte Aucouturier guanyar dues etapes, tot i haver abandonat durant la primera.

El primer guanyador d’aquella edició de sis etapes, Maurice Garin, va treure gairebé 3 hores al seu perseguidor a la general, Lucien Pothier. Però, passada la novetat, les etapes completament planes aviat van cansar. L’any 1910 Henry Desgrange estava satisfet a mitges de com funcionava el Tour. El periòdic l’Auto, havia augmentat les vendes fins 200.000 exemplars diaris durant els dies que durava la prova i el nombre de participants havia augmentat fins els 150, dels quals 55 l’havien acabada. Però el guanyador, el luxemburguès Nicolas Franz, havia dominat de manera abassegadora tota la competició guanyant en sis etapes i traient emoció a la cursa. Desgrange buscava una fórmula innovadora per rellançar el Tour i va ser el seu col•laborador Alphonse Steines qui la hi va donar.
Algú li havia parlat de la regió de la Bigorre, als Pirineus. Era un lloc on la gent adinerada anava a prendre les aigües, però també era un indret que tenia unes impressionants rutes de muntanya d’una bellesa salvatge. La gent del lloc anomenava a la zona El cercle de la mort, perquè més d’una vegada s’havia dit que, a més de vaques i cavalls, els ossos ferotges també havien devorat algun granger. Hom parlava d’esquelets humans descoberts al mig de la muntanya. Aquests cols tant perillosos, però tant meravellosos a la vegada, eren L’Aubisque, el Tourmalet, l’Aspin i el Peyresourde.
Aquella primavera de 1910 Steines va visitar el lloc seguint instruccions de Desgrange. No cal dir que tots dos estaven convençuts d’avantmà que calia que el Tour travessés els Pirineus per donar una nova emoció i diversitat a la cursa. Després de prometre a les autoritats i ciutadans de la zona que l’organització del Tour ajudaria a construir una carretera digne de rebre tal nom, Steines va llogar un cotxe i un xofer a la població d’Eux Bonnes, al peu de l’Aubisque i per allà es va dirigir cap el Tourmalet. A quatre quilòmetres del cim una tempesta de neu va impedir que el cotxe seguís avançant. Però Steines va fer retornar el xofer al poble i ell va seguir a peu guiant-se només amb els pals que delimitaven el camí en cas de nevada. Diuen que va passar el cim amb enfonsat de neu fins la cintura. Quan a les tres de la matinada va arribar a Barèges tothom el donava per mort. Després d’escalfar-se i de recuperar-se, va posar un telegrama e Desgrange que deia: “He passat el Tourmalet. Molt bona ruta. Perfectament practicable. Firmat: Steines”. Al més d’abril es va presentar el recorregut de la vuitena edició del Tour de França que incloïa la travessa dels principals colls dels Pirineus. La vuitena edició de la cursa només va comptar amb 110 participants a la sortida.
La primera etapa de muntanya del Tour va començar a Bagneres de Luchon i va acabar a Baione després d’escalar el Peyresourde, l’Aspin, , el Tourmalet, el Soulor, l’Aubisque, el petit Osquich i unes quantes cotes més sense importància, total, 327 quilòmetres. Octave Lapize, que va ser el guanyador de l’etapa amb un quart d’hora d’avantatge sobre Lafourcade i que posteriorment també va ser el guanyador de la cursa, va franquejar el Tourmalet en segon lloc. En passar es va encarar als organitzadors i els va escridassar tractant-los d’assassins. L’etapa havia començat a dos quarts de quatre de la matinada i molts participants la van acabar ben entrada la nit i dalt dels cotxes. Lapize va trigar 14 hores en fer-la. El darrer classificat, Georges Cauvry, va trigar-ne 22 i va arribar a Baiona de matinada. L’organització, però, no en va desqualificar a cap.
El relat periodístic de les heroïcitats dels ciclistes de principis de segle XX pels camins dels Pirineus va atraure amb força el públic. El diari l’Auto, patrocinador de la cursa i que relatava dia a dia l’avenir de la competició, passava a vendre 300.000 exemplars cada dia. Ara bé, curiosament, i malgrat la duresa d’aquella primera vegada que es va travessar la serralada, la victòria de Lapize no es va decidir als Pirineus, sinó a les etapes planes que anaven cap a Brest i Caen.
Entre avui i dijous, els ciclistes que resten en competició reviuran l’epopeia que van inaugurar els seus predecessors fa just un segle. Respecte i honors pels herois de les muntanyes.

2 comentaris:

Lluis Ciclista ha dit...

eren ciclistes de veritat, sense tant carboni i hòsties ... amb llantes de fusta i sense asfalt com debian ser les baixades ... jo gairebé en 13 h i ells en 14 h brutal !!!!

Lluis Ciclista ha dit...

http://heroisdelfang.blogspot.com/2010/06/1245-min.html