M’escriu en Xavier Arderiu, un amable ciclista practicant, amb problemes de consciència. Diu que com s’entén que corredors com Vinokourov o Mayo, professionals de primera línia que se saben observats i controlats tothora, puguin donar positiu de manera tant suposadament innocent com ho han fet. Que si no és possible que els controls no siguin de fiar i que si hi ha algun llibre que expliqui amb suficients garanties científiques com funciona això del dopatge i la seva detecció (jo no el conec). Segueix dient l’expert però escamat comentarista, que l’únic que sabem els afeccionats és la brutal descàrrega de brutícia mediàtica interessada que hi ha cada cop que es detecta un cas (i si no es detecta també hi afegeixo) i que això està fent perdre la confiança en els professionals (lògic, crec).
Però en Xavier Arderiu també en diu una de molt bona: “Una de les coses que més m'agraden del ciclisme és que els professionals i els aficionats sempre hem estat més a prop que en d'altres esports, com el futbol, on les estrelles viuen en un pedestal.” I aquí l’encerta del tot. Que et fitxin a El 9, benvolgut; però sobretot, si t’agrada el ciclisme, queda’t amb això i engega tota la resta (dopats, dopatge, UCI, la premsa que tu i jo sabem, molts metges, i alguns directors esportius) a fer la ma.
El ciclisme és un esport agònic. En la lluita de l’ésser humà contra si mateix, el designi dels Déus i la superació de les dificultats naturals, factors que defineixen l’èpica hel·lènica, només és capaç de guanyar aquell que arriba més a prop del llindar de la mort. És aquesta agonia la que ha construït algunes de les èpiques més grans del ciclisme. És el relat d’aquestes gestes heroiques el que constitueix l’epopeia d’aquest esport en el qual, a més, persona i màquina es confonen en una de sola com un centaure. Queda’t amb això, amic Arderiu, i viuràs de nou el ciclisme amb la passió que cal viure’l. Per la resta de coses no cal passar-se hores al peu d’una carretera o assegut al sofà de casa mentre la resta de mortals fan la becaina estiuenca.
El Tour de França és un mite perquè és la competició esportiva que és capaç de sintetitzar millor la narració de l’epopeia ciclista. Com tot mite és una narració no fonamentada en la raó, ni en la demostració ni en l’argumentació; no expressa conviccions filosòfiques, morals o religioses, però com tot bon mite, és una figura inqüestionable, intocable, absoluta. Jo em quedo amb això i, et juro, que ara mateix tinc ‘mono’ de Tour i estic per posar-me cada migdia Eurosport, que el tornen a emetre. I tinc ‘mono’ i agafo la bicicleta i m’empaito a mi mateix uns quants matins per les carreteres del Maresme perquè sento la terrible necessitat de tornar a ser feliç recreant la llegenda dels ciclistes en competició.
Després descobrim desconsolats que n’hi ha que fan trampes. Els Déus s’encarregaran de castigar-los, això no es feina nostra. Nosaltres només om pobres mortals que estimem les bicicletes.
Publicat a El 9 Esportiu
1 comentari:
Hola Rafael,
Bé, t'agraeixo molt els teus comentaris sobre el que et vaig escriure l'altre dia en relació al dopatge i el misteri que l'envolta. Continuaré buscant més informació, a veure si en trec alguna mínima conclusió.
Sobre el que dius de l'èpica del ciclisme, potser estaràs d'acord en què cadascú la viu a la seva manera; per a mi, Lance Amstrong, amb el seu estil de córrer i d'entendre el ciclisme i tot l'entorn del ciclisme, li va fer molt de mal al que entenem per èpica d'aquest esport, tot i ser innegable que era un gran atleta.
La meva èpica, aquest any, l'han posada Cancellara i Bennati, són les imatges que a mi em quedaran d'aquest Tour, perquè les imatges desagradables és millor esborrar-les.
Els últims 500 metres de Cancellara a l'etapa de Compièges em van posar la pell de gallina, feia molt de temps que no veia una cosa semblant. El mateix amb Bennati i els seus últims quilòmetres a l'etapa de Castellsarrazin, amb el seu control de la situació i dels rivals i el posterior esprint sense donar opció.
Recordo a més que em va agradar el que va fer Bennati quan va arribar i li van fer les primeres preguntes davant la càmera. Era el dia de l'exclussió de Rasmussen, i es va produir una situació radicalment contrària al que succeeix habitualment en el diàleg entre periodistes i ciclistes en aquests moments: la periodista va fer una pregunta estrictament esportiva sobre el seu esprint, i Bennati va respondre oferint la victòria als aficionats que pacientment aguantaven les etapes malgrat tot el que estava passant, i demanant-los confiança.
En fi, que potser Bennati i Cancellara mereixen més espai als diaris i les televisions que Vinokourov o Moreni, però ara per ara em temo que ho tenim malament.
A veure si algun dia ens creuem per la carretera. Jo soc de l'Sport Ciclista Català (maillot morat i verd), sortim els diumenges al matí. Si ens veus saluda'ns, sisplau.
Que passis un bon mes d'agost, fins aviat!
Xavier Arderiu (xarderiu@lingua-x.com)
Publica un comentari a l'entrada