A Premià sonaven JJ Cale i Yellowjackets, i l’Hotel Califòrnia passat El Masnou. El sol tardoral daurant la platja i el contrast entre la tradicional subhasta del peix a Montgat, amb el més modern sky-line de Barcelona, entre bromes al fons, certificaven el concepte de Califòrnia catalana que, ja fa anys, algú va adjudicar al Maresme. El dia lluminós convidava a que el record de la nostra infantesa segueixi jugant a la platja per anys que passin. I així va sonar també Mediterráneo. A Badalona era el Travels, de Pat Metheny, banda sonora imprescindible per a qualsevol viatge. Havien creuat la ruta el Keith Jarret trio, Chucho Valdés, encara amb la memòria calenta de la seva música la nit abans al Palau; i amb el saxo urbà i novaiorquès de Sonny Rollins, pedalar entre turistes, restaurants, amarradors i manters per la platja del Bogatell, el port Olímpic, la Barceloneta i el Port Vell va ser fer un camí amable i tranquil de tan après i assumit: ‘urban life’.
Les endorfines existeixen. Es generen pedalant.
1 comentari:
Quanta raó que tens, les endorfines es generant pedalant !!
Jo que també visc a la costa, la llum, l'entorn i els records sempre ens porten a la infantessa.
Com bé dius, la gent que es queda casa, al ten o al cotxe i no està en contacte amb tot això que comentes, no sap lo que es perd !!
Salut, company !!
Publica un comentari a l'entrada